Els castellans tenen la frase «Del dicho al hecho hay un buen trecho» i aquests darrers temps ho hem comprovat a la política catalana. Vegin alguns exemples:
Els independentistes ens varen dir i ho varen aprovar en una resolució «solemne» parlamentària que sols complirien les lleis aprovades pel Parlament i el 7 i 8 de setembre, sota comandament de la CUP i una autoritària i partidista presidenta del parlament, es varen saltar un munt de lleis i reglaments aprovats pel Parlament per aprovar les lleis que diuen han de ser la base de la futura República Catalana. Fins i tot varen silenciar el tribunal de garanties estatutàries i els lletrats del propi Parlament nomenats per aquest.
Diuen que tenen un mandat democràtic i que representen Catalunya però en aquestes sessions es va visualitzar que els representats votats pel 52% dels catalans els deien «amb nosaltres, i sobretot d'aquesta manera, no hi compteu». La seva acció de govern només esta recolzada pel 48% de catalans que varen votar Junts pel Sí i la CUP. I no s'enganyin i ens enganyin: cap govern europeu defensarà el seu comportament.
Diuen que el referèndum s'ha de celebrar si o si perquè una majoria de catalans el volen però igualment podríem dir que una majoria de catalans (el 52% que varen votar els partits no independentistes) consideren, amb diferents matisos, que el referèndum que ens proposen per a l'1 d'octubre no té les garanties democràtiques mínimes i que, per tant, no s'hauria de portar a terme.
Diuen que el govern anglès o el canadenc són més democràtics que l'espanyol perquè varen permetre el referèndums d'Escòcia i del Quebec (i és veritat que el Govern espanyol ha pecat d'un immobilisme suïcida) però igualment podríem dir que el govern escocès o el del Quebec són més democràtics que el català perquè varen esperar un munt d'anys per trobar el moment de poder fer un referèndum acordat, legal i amb garanties. Ni els anglesos ni els canadencs varen facilitar un referèndum a la primera ni als governs d'Escòcia o del Quebec els va passar pel cap saltar-se les lleis.
Alguns independentistes diuen que volen una Europa federal (l' Oriol Junqueres ho va dir en una tertúlia a TV3 amb en Varoufakis) però quan algú diu que defensa una estructura federal per a Espanya (com a una petita aportació a la federalització d'Europa) et diuen el que et diuen.
I podríem continuar perquè l'espectacle que han anat donant els independentistes fins arribar a les vergonyoses sessions del 7-8 de setembre dona per a molt. Per exemple podria dir-los que l'immobilisme del govern de Rajoy ha alimentat i molt l'independentisme, però no és menys cert que l'actuació al marge de la llei del govern de la Generalitat ajuda el PP a mantenir-se en el poder? Vaig ser dels que vam lluitar per la democràcia a Catalunya i Espanya, el nostre model era i és Europa, els països de la qual tenen uns règims millorables, però que jo encara continuo admirant i els deixo la següent pregunta perquè meditin. Que creuen que farien els governs d'Alemanya o França (per posar dues potències europees admirades i respectades per tothom) si un govern d'un Lander o d'una regió decidís amb el suport de menys de la meitat de la població fer el que està fent el govern de Catalunya? Tots sabem la resposta però molts no la diran en veu alta per si de cas.
La veritat es que em sento descoratjat davant de tantes energies gastades en lluites que no porten enlloc. Perquè, algú creu que per aquest camí es va cap a una república catalana? Algú creu que saltant-se totes les regles que aquest país ha aprovat es pot construir alguna cosa amb sentit? Algú es creu que quan a un li ve be pot decidir que un fi justifica qualsevol mitjà? No es ben conegut que el port d'arribada està condicionat pels mitjans usat per arribar-hi? De vegades un se sent un xic rar dient aquestes veritats òbvies sobretot quan a Catalunya (a Espanya, a Europa i al món) mentre els rics es fan cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres i sembla que a ningú li importi.
