El que va començar com un Madrid-Barça en versió per a polítics ociosos ha derivat inesperadament en drama i ja només és d´esperar que no acabi en tragèdia. Que tot això passi en un país de l´Europa rica i civilitzadament socialdemòcrata pot semblar una anomalia; però no cal menystenir les lleis de Murphy. Qualsevol situació dolenta és sempre susceptible d´empitjorar.
La política, que és la continuació del futbol per mitjans més bruts, va donar a llum a Catalunya un referèndum que molts van interpretar una mica ingènuament com una mena de partit d´eterna rivalitat entre els del Bernabéu i els del Camp Nou. Abonava aquesta creença el fet que la trobada (o xoc de trens) es jugués en diumenge, que és dia de Lliga. Fins i tot la data de la convocatòria, l´1-O, remetia enganyosament al resultat d´un matx de futbol. L´ambient, no cal dir-ho, era clarament futbolístic. Onejaven banderes, s´escoltaven himnes i les aficions posseïdes de fervor -unes més que altres- lluïen la samarreta del seu equip. No va faltar cap detall dels que solen donar color i escalf a les grades en qualsevol d´aquests derbis. Ni tan sols les burles i acudits dolents amb els quals les aficions acostumen a escarnir-se entre si.
Inevitablement, l´origen futbolístic de la contesa es va traslladar diumenge als estadis dels dos clubs. El Barça va jugar en un ambient de graderies desolades i el partit del Bernabéu semblava més el d´una selecció nacional que un ordinari partit de Lliga, vista la profusió de banderes. Va ser així com la política, que és l´art de raonar, es va encomanar fins al moll de l´os de les passions sentimentals pròpies del futbol. Ja no es tractava de buscar un acord, sinó de derrotar el contrari costés el que costés. Les imatges del cap de setmana demostren que el preu ha estat altíssim i que, com era previsible, aquí no ha guanyat ningú. Més encara que això, és probable que tots sense excepció hi acabem perdent, inclosos els mers espectadors del despropòsit. Potser l´explicació resideixi en el fet que les aficions funcionen aquí amb una lògica binària d´ordinador en la qual tot es redueix a triar entre blanc i negre en el cas de la política; i entre blanc i blaugrana en el paral·lel domini del futbol. Tant se val si es tracta de la pilota o del vot, aquest és un país d´aficionats que només se satisfan ficant un gol o una papereta al contrari. Les àmplies gammes de grisos que matisen qualsevol debat han estat laminades aquest cop per la disjuntiva -tan simple i fins simplista- entre el sí i el no.
Un cop convertida la política en un joc de passions futbolístiques a la turca, el resultat final és impredictible. Més que el subtilíssim Maquiavel, el filòsof d´ara seria Vujadin Boskov, que en el seu vacil·lant castellà amputat d´articles va establir aquella famosa tautologia: «Fútbol es fútbol». S´equivocava, naturalment. A Espanya el futbol és una variant de la política: i viceversa. No es tracta de raonar el millor per a tothom, sinó de guanyar el partit al suposat etern rival que els polítics s´inventen.
Dolent és l´auguri quan el sentiment pren el relleu a la raó. I potser sigui ja una mica tard per recordar que això no és un Madrid-Barça de la Lliga. Queda confiar, sense gaire fe, que per una vegada no es compleixin les pessimistes lleis de Murphy.
