La darrera setmana ens hem despertat amb el debat d´una potencial nova regió al voltant de l´àrea metropolitana: Tabàrnia. Aquest concepte, inventat a Forocoches, és un intent de frenar l´independentisme capgirant-ne els arguments: Si Catalunya es pot separar d´Espanya perquè té més vots independentistes, Tabàrnia també ho pot fer de Catalunya.

Les comarques que van tenir menys vot independentista van ser, per ordre de menys a més independentista, Baix Llobregat, Tarragonès, Baix Penedès, Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Camp, Alt Penedès, Garraf i Vallès Oriental. És a dir, les comarques costeres des de Badalona fins Baix Camp, i a l´interior des de Vallès Oriental fins l´Alt Penedès. És un espai on hi ha les grans empreses i també la major concentració d´immigració. Mirant de trobar una correlació entre el vot sobiranista i dades estadístiques que puguin identificar la tipologia del votant, he trobat una connexió entre comarques amb renda i atur elevat amb el sobiranisme. Cadascuna per separat dona una relació feble, mentre que la suma de renda i atur dóna una bona correlació. Aquest índex és fictici i podria significar que una comarca amb renda elevada i alt atur és un indret amb molta desigualtat i poca cohesió. Doncs això és el que mostra que hi ha en les comarques de Tabàrnia: les rendes més altes de Catalunya i l´atur més resistent a baixar. Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf i Vallès Occidental tenen rendes superiors a 23.000 euros, mentre que Terra Alta, Priorat, Montsià, Les Garrigues, Solsonès, Priorat, Pallars Sobirà, La Noguera, Baix Ebre i l´Alt Urgell tenen rendes inferiors a 17.000 euros, menys d´un 26% de renda mitja. Però, quan mirem els índex d´atur, els valors són inversos: on hi ha més renda hi ha més atur. La Terra Alta, amb una renda mitja de 12.828 euros, el juny 2017 va tenir un atur de 7,7%, mentre que el Vallès Occidental, amb una renda mitjana de 23.304 euros ha tingut un atur de 12,6%.

L´explicació del vot no sobiranista pot ser que les rendes altes tenen por de perdre el seu patrimoni en un procés independentista, mentre que les persones a l´atur podria ser que no veiéssin cap avantatge per a la seva situació, no entenent les raons del català emprenyat que paga impostos i no rep a canvi els serveis proporcionals. Una altra explicació seria que a les comarques de Tabàrnia les empreses són grans, mentre que a la resta són pimes. En les properes setmanes intentaré desenvolupar aquesta qüestió.

L´interès del debat de Tabàrnia rau en conèixer les raons d´un espai i l´altre. És un debat pertinent. Sovint es diu que la Catalu­nya interior és rural, subsidiada, no moderna, carlina (des del punt de vista romàntic). I en canvi s´atorguen a l´àrea metropolitana la modernitat i el cosmopolitisme. A tots els que pensen així els dic que pugin a la Garrotxa, al Pla de l´Estany, a Osona o al Gironès i descobriran una Catalunya de pimes exportadores i innovadores equilibrada amb turisme de natura i amb pagesos que han evolucionat cap a la venda directa o cap a la industrialització dels seus productes. En totes aquestes comarques l´estrella és la indústria agroalimentària, el sector de l´economia que té el factor multiplicador més alt.

Seria bo poder tenir els valors d´exportació de cada comarca i poder fer la comparació per càpita, informació que em sembla que serà difícil d´obtenir, però el repartiment de la grandària de les empreses entre pimes i grans corporacions sí que em sembla oportú i, a partir d´aquí, podrem veure com han sortit de la crisi cadascuna d´elles. La meva opinió, només amb el nas, és que les pimes de l´interior han sortit de la crisi primer i molt millor que les grans empreses, reinventant-se i exportant, per esdevenir més fortes que abans. També hi ha el factor immobiliari en el que han sucumbit alguna comarca, com el Baix Penedès, que no s´ha aixecat de la davallada de la construcció.

El debat de Tabàrnia és oportú perquè obliga a investigar les eficiències i ineficiències de cada una de les dues catalu­nyes i a trencar tòpics. Podria ser útil per equilibrar el territori, per exemple per intentat desplaçar gent del Tarragonès, Baix Llobregat o Baix Penedès cap a l´Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Sobirà, la Terra Alta, la Gar­rotxa o les Garrigues, comarques on hi manca mà d´obra.

En un debat a les xarxes socials, parlant del conflicte entre les dues catalu­nyes, un no independentista em va dir: seria millor que les comarques de Lleida, Catalunya central i de Girona tiressiu pel dret amb la independència. A bodes em convides, li vaig dir. És just el que volia fer Macià amb l´intent frustrat d´invasió des de Prats de Molló: capturar Olot i, a partir d´aquí, amb taca d´oli, anar agafant més territori. La Catalunya meitat nord ha votat, de mitjana, a favor de la independència a raó del 69,8%. Equilibrant Catalu­nya, eradicant l´atur, millorant la riquesa, és on hi pot haver l´augment sobiranista, cosa que passa per la mobilitat, l´exportació i el turisme internacional.

El debat territorial és un debat que cal fer per resoldre Catalunya. S´ha captat l´aigua i l´energia de les comarques a preus ridículs i s´ha potenciat el teixit urbà sense la contraprestació oportuna als territoris d´on es prenen aquests vectors bàsics.

Per tant, benvinguda Tabàrnia, encara que només serveixi com a excusa per fer el debat territorial que teníem pendent.