Pablo Llarena, el jutge que instrueix la causa del Tribunal Suprem contra el Govern cessat, està considerat a més d´un jurista rigorós, un home serè i tranquil. Que sigui una persona a la qual no li agraden les estridències ni les sortides de to no garanteix que sigui equànime ni just a l´hora de dictar sentència però ja és un punt al seu favor. Puigdemont està a les seves mans, perquè no oblidem el poder absolut dels jutges, legitimats per decidir sobre la llibertat dels altres només justificant-ho, si cal, segons un criteri personal i subjectiu. I si és mogut per una flaquesa humana que ha deixat passar pel davant de la llei, de la seva ideologia, de les seves antipaties o del seu enuig a la persona jutjada per les idees que defensa o per la seva adscripció política o religiosa? Podem acceptar resignadament, o millor dit, hem d´acceptar resignadament aquest poder absolut, sense resistir-nos-hi, si més no de paraula? Aquests interrogants planegen avui més que mai, però es responen amb ràbia i contundència quan ens ve al cap la jutgessa escollida per al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), la jurista María Elósegui, com informava aquest diari fa uns dies. Les seves declaracions no han deixat indiferent ningú i només s´entenen des de la seva convicció que és intocable quan ha qualificat de patologia l´homosexualitat. El govern ha comès un error amb la seva elecció, al·legant que era la seva candidata per cobrir una vacant del TEDH que havia de ser dona. Cada dia que passa van apareixent informacions que la qüestionen, almenys, pel que fa a l´escassa idoneïtat per decidir sobre causes que afectin els Drets Humans. Haver falsificat el seu currículum i ser «numerària» de l´Opus Dei són dades que la descarten definitivament, obrint el debat sobre com influeixen els postulats ideològics en la tasca d´impartir justícia. Un debat que no es pot postergar.
