El president interí de la Generalitat, Quim Torra, es va presentar a les presons madrilenyes d'Alcalá-Meco, Soto del Real i Estremera per entrevistar-se amb els dirigents secessionistes que hi són reclosos en règim de presó preventiva per ordre del jutge del Tribunal Suprem senyor Llarena. A l'entrada va ser saludat per la Guàrdia Civil com a autoritat de l'Estat que és després del seu nomenament i presa de possessió. I a la sortida, envoltat de micròfons, es va mostrar especialment compungit, i no parava de repetir «no pot ser, no pot ser» mentre pregava al Govern i al jutge que posés en llibertat una «gent de pau que no havia comès un altre delicte que haver intentat que el poble de Catalunya pogués decidir el seu futur».

Després, abans de reintegrar-se al confortable interior del cotxe oficial, va insistir en la necessitat de diàleg per resoldre el conflicte. Comprenc la seva pertorbació. Qualsevol que hagi estat a l'interior d'una presó, ni que sigui de visita, percep immediatament la sensació angoixant d'haver estat separat del món que val la pena viure per una força insuperable i indiferent a les ànsies de llibertat dels allà reclosos. «Tot el que sabem nosaltres, els presos -escrivia Oscar Wilde a La balada de la presó de Reading- és que el mur és sòlid i que cada dia és com un any, un any els dies del qual són llargs-. Suposo que el senyor Torra hi haurà experimentat sentiments semblants i fins i tot és possible que hi hagi fet una breu reflexió sobre l'abismal diferència que hi ha entre la fortalesa del vell Estat espanyol i la de la non nata República catalana. I també sobre les creixents dificultats amb què ensopegarà el seu mandat interí per poc que insisteixi en el desafiament seguint les directrius que li marca el senyor Puigdemont des del seu exili europeu.

Des que van ser rescatats, per a general coneixement, els seus escrits d'inqüestionable caire xenòfob sobre la ciutadania espanyola, el seu paper com a interlocutor amb el govern de l'Estat va quedar completament devaluat. I de res estan servint els esforços del seu aparell de propaganda per presentar-lo davant l'opinió pública com un intel·lectual enginyós dotat de fina ironia. Un intel·lectual que es diu admirador de dos dels més grans periodistes catalans del segle passat com Eugeni Xammar i Josep Pla. Un paral·lelisme que qui això signa (lector assidu de tots dos) no veu per enlloc. En cap dels textos de Xammar («l'home més intel·ligent que va donar Espanya al segle XX», segons Salvador de Madariaga) figura res que pugui assemblar-se a les barbaritats que escriu el senyor Torra. I en els del seu bon amic Pla, que també el tenia en altíssima estima, doncs tampoc.

Per cert, que en el seu molt recomanable llibre Madrid. L'adveniment de la República, recull Pla un divertit diàleg amb el filòsof català Eugeni d'Ors que passo a reproduir parcialment. D'Ors dirigint-se a Pla: «Li faré dues profecies. Si la República és de dretes es mantindrà. Si la República és orteguiana, si la República és catalana, com té tot l'aire de ser, s'enfonsarà fatalment».

A data d'avui, la profecia també podria valer.