el cel és un núvol fat, avorrit, sense relleus, estès de nord a sud i d'est a oest, fins als límits que puc abastar amb la mirada. És un d'aquells cels que esguerra fotografies, que no faria perdre el temps a cap pintor. Bufa una aire estrany, incòmode, que genera desconfiança. Les canyes de vora el rec es vinclen, desemparades, ara cap amunt, cap al cel, ara cap avall, amorrades a terra. Meselles, obedients. No els toca cap altre remei! Pel carrer voleien bosses buides de patates, gots usats de plàstic, xoquen amb les parets boterudes i continuen camí endavant, cap al no-res. Deuen venir d'una festa major. Les mosques semblen desaparegudes. Quan tornin, se m'enganxaran a la pell com etiquetes, i per molt que m'entesti a perseguir-les i a matar-les d'un cop sec amb aquesta pala tan ben dissenyada, sé que tornaran, com un exèrcit que no s'acaba mai, per fer-me malbé la lectura, per alterar-me el sistema nerviós.
Però avui no hi són. El vent les fa fora a discreció. El sol sembla la xapa gastada d'un refresc antic. Fa llum. Però s'amaga rere els núvols cansats. Haurien de córrer, els núvols. El vent els hauria d'empènyer. Però deuen ser uns núvols vells, amples, lents, sense il·lusions, uns núvols jubilats que s'adormen sobre els nostres caps i no es deixen vèncer per un ventet qualsevol. A penes se senten els ocells. Les formigues no surten del cau. L'atmosfera és estantissa. Com si tot d'una un cataclisme ho hagués de capgirar tot. Però no. Només és el final de l'estiu. I la calma domèstica que m'envolta és una il·lusió. Demà, potser demà passat, començarà tot. I haurem de recollir veles i buscar cels joves i potents que ens permetin somiar ?lluny. Vindrà l'hivern.
