l'altra banda d'una temporada d'alternatives i vertiginoses pujades i caigudes, sorgeix la figura de Leo Messi. Després d'un partit vibrant i d'haver estat caçat innombrables vegades, sang, patacades i un ull de vellut, en el darrer segon i seguint l'estela de Sergi Roberto, Messi marca el gol de la victòria. Una jugada dramàtica i narrativament impecable. L'èpica de les coses petites que en un no res esdevenen gegantines. Moment de felicitat completa. L'alegria de descobrir com l'impossible de vegades assalta la realitat. No és una qüestió de creure o de tenir fe cega a l'hora de salvar les dificultats, ni d'esperar que un cop de l'atzar trabuqui el guió a favor dels bons, els teus, sinó de llegir la darrera línia d'una novel·la d'aventures ben escrita. La càrrega simbòlica que comporta viure fets excepcionals. Llavors i quan Messi es treu la samarreta i l'ensenya al públic mostrant el número 10, abaixa el cap i després se senya, l'estadi emmudeix. Tothom es rendeix a l'evidència d'uns fets consumats amb elegància. Damunt del silenci ressonen les paraules que va dir quan era petit: Recordeu el meu nom, em dic Leo Messi! Amb el gol 500 ha culminat l'ascensió a l'Everest per la vessant més complicada: l'escenari de l'adversari. I l'àlbum dels moments perfectes s'amplia amb una instantània perdurable. Messi ha col·locat un munt de peces al modern imaginari culé. La senzillesa dels grans artistes. Una bona jugada o un gest, de vegades, honora tota una vida. Més enllà de sumar pilotes i botes d'or, encara és capaç de sorprendre els ulls dels aficionats que es pensaven que ja ho havien vist tot. La llarga senda d'una bellesa eterna.
