Tant en els llibres com en les pel·lícules, David Trueba s'ha erigit en un cronista molt lúcid de les crisis de la maduresa, la recerca de la identitat i les segones oportunitats. En cinema ha anat alternant projectes discrets, a vegades fins i tot d'aires independents, amb d'altres de més ambiciosos que igualment no perden de vista els aspectes més íntims dels personatges. A Casi 40, pel·lícula que va presentar per sorpresa al darrer festival de Málaga, Trueba torna a tractar el pas del temps i la seva acceptació, ara en forma d'una road movie tan senzilla com eloqüent que radiografia la necessitat d'acceptar que mai més tornarem a ser com érem.
El film s'articula a partir del retrobament de dos amics d'adolescència per a una gira de concerts. Ella és una cantant d'èxit que va decidir retirar-se per tenir una vida més normal i ell és una antiga promesa que ha acabat venent cosmètics però aspira a rellançar la carrera de la seva amiga. El problema no és altre que ell sempre ha estat enamorat d'ella, i el viatge els porta a reobrir vells debats. Trueba recupera a Casi 40 la parella protagonista de la seva primera pel·lícula, La buena vida, formada per Lucía Jiménez i Fernando Ramallo. El joc de miralls entre els personatges d'un i altre film és el pilar fonamental sobre el que el cineasta parla de la nostàlgia, les vides no viscudes i els reptes de la quarantena. De fet, com La buena vida, Casi 40 és més un film de diàlegs que de grans gesticulacions narratives, un dels segells inconfusibles del cinema de David Trueba.
