L'obra de Michael Moore desperta sentiments contradictoris. Si bé és cert que la seva obra tendeix a la demagògia i a servir-se dels mateix recursos d'allò que critica (una cosa és voler deixar al descobert les vergonyes d'una ideologia, i una altra de molt diferent és fer-ho amb un to i un llenguatge que posa al descobert les d'un mateix), també s'ha revelat com a molt necessària per visibilitzar aquelles anomalies de la política i la societat nord-americanes que corren el risc de normalitzar-se.
Ho va fer amb la sanitat, amb el món laboral, amb Bush i ara toca a Donald Trump a Fahrenheit 11/9, que significativament dona la volta al títol d'un dels seus treballs més populars per mirar de cara la infinitat de contraindicacions de l'actual inquilí de la Casa Blanca. L'estil és el de sempre: Moore es posa al centre mateix de la funció per anar entrevistant-se amb gent i guiar l'espectador per les seves conclusions, només que aquest cop s'hi nota un esforç molt notable per allunyar-se dels cops d'efecte i trobar un registre més aspre i equànime. A Fahrenheit 11/9, Moore parteix de la campanya electoral de Trump, tant de les seves declaracions com de les seves irregularitats, i va expandint el seu objectiu fins a elaborar una duríssima paràbola sobre l'auge del feixisme i els perills de ser governats per persones sense principis morals.
Per descomptat que hi ha un cert marge per l'apunt corrosiu i fins i tot per al seu sentit de l'humor habitual (hi ha dades i esdeveniments que, només explicats amb el màxim d'objectivitat, ja resulten hilarants), però en termes generals es tracta d'un documental dur i sense concessions que deixa un regust poc esperançador. Moore ha dit que confia que les dades que hi mostra siguin prou demolidores com per convèncer els seguidors de Trump. S'ha de dir que, un cop vist, costa d'imaginar algú rient les gràcies al president sense, com a mínim, replantejar-se algunes coses.
