Lyndon B. Johnson va arribar a la Presidència dels Estats Units quan John Fitzgerald Kennedy va morir assassinat a Dallas el 1963, i la seva no va ser una tasca fàcil. A banda de la gestió del dol col·lectiu davant un esdeveniment tan traumàtic que va marcar per sempre més la història del seu país, Johnson es va trobar amb l'eclosió de la lluita pels drets civils i amb la necessitat de donar credibilitat a una administració que no aconseguia escapar de l'ombra del seu predecessor. D'això, i moltes altres coses, va A la sombra de Kennedy, un biòpic tradicional però molt interessant que posa el focus en una de les figures més controvertides dels Estats Units sense descuidar una mirada gairebé inèdita a la seva intimitat. El film suposa el retorn a la primera línia del veterà Rob Reiner, cineasta que mai ha marxat del tot però que fa temps que no recull els èxits de treballs anteriors com La princesa prometida, Cuando Harry encontró a Sally o Algunos hombres buenos.
Reiner reflexiona a A la sombra de Kennedy sobre la complexitat implícita en l'exercici del poder, però també una visita al laberíntic caràcter d'un polític que va entrar en guerra amb tothom, i sobretot amb ell mateix, per legitimar-se en el càrrec.
El film peca, com acostuma a passar amb Reiner, d'un excés de formulisme en la seva aposta narrativa (tendeix a confondre classicisme amb rutina, i això afecta la intensitat dels seus moments àlgids), però igualment aconsegueix ser una faula política de nivell pel fascinant retrat del protagonista. Per aquest motiu la clau del film és la interpretació de Woody Harrelson, que no s'assembla en res a Johnson però sap treure molta punta a les arestes de la seva personalitat. A la sombra de Kennedy també destaca per la presència de grans de secundaris com Bill Pullman, Jennifer Jason Leigh, Michael Stahl-David i el sempre esplèndid Richard Jenkins.
