Netflix acostuma a donar categoria d'esdeveniment a tot el que estrena (d'aquí ve que faci públics els tràilers cada cop més tard, com ha passat amb la segona temporada de Mindhunter) i sempre acabes tenint curiositat per veure de què va la cosa, però en alguns casos veus ràpidament que és una venda de fum en tota regla. És el cas d' Otra vida, sèrie de ciència-ficció que no passa els mínims de qualitat exigibles.

D'al·licients, a priori, en tenia. Parteix d'una idea que no és nova en el gènere (l'aparició d'un artefacte d'origen extraterrestre i l'enviament d'una missió tripulada per investigar-ho, mentre a la Terra tothom s'espera el pitjor), però que a vegades dona alegries. Un exemple d'això seria The expanse, sèrie que apuntava a intriga espacial per passar l'estona i ha acabat essent una de les millors ficcions polítiques dels darrers anys. Otra vida, a més, té al capdavant la gran Katee Sackhoff, musa indiscutible del gènere gràcies a Battlestar Gallactica i les seves aparicions de culte a The Flash i la pel·lícula Riddick. I diguem-ho clar, a l'estiu aquest tipus de relat de sèrie B ve de gust, justament perquè la familiaritat del que explica és més un atractiu que no un problema. I més tenint en compte que el seu creador, Aaron Martin, va donar símptomes d'una certa consciència de causa a la infravalorada Slasher.

Però l'interès d' Otra vida ja comença a decaure al primer episodi, quan t'adones que el que explica no només irradia una preocupant desgana, sinó que ni tan sols es molesta a dissimular la seva falta d'idees. Partint de mil referents (la saga Alien entre ells, però també el cinema de catàstrofes o experiments tan afortunats com Horizonte final), la sèrie punxa estrepitosament per la descripció de personatges, plens de clixés que no paren d'entorpir la narració; per la manca d'escenes d'acció i suspens dinàmiques i convincents, que la porten a fer-se molt avorrida; i principalment per la seva anèmica dimensió dramàtica, ja que res del que hi passa genera una veritable emoció. Otra vida, doncs, es limita a ser un encadenat de seqüències sense ànima que converteixen els seus deu episodis en un viatge a la inèrcia. I això que el repartiment s'hi esforça tant com pot: al costat de Sackhoff, en un paper fet a mida, hi trobem noms tan solvents com els de Justin Chatwin, Samuel Anderson, Selma Blair, Alexander Eling, Tyler Hoechlin, Jake Abel, Dion Riley, Cassandra Cavalli i Jessica Camacho.