Filla d'un clan que aspirava al poder, i que seria l'eix mateix de la burgesia catalana, per més tard estar marcada pel cas del Palau de la Música, Pat Millet relata la seva vida criada com una «flor per ser lluïda» i que aviat seria marcada com l'ovella negra de la família.

El llibre, biografia en primera persona de Pat Millet, comença amb el relat dels últims dies del seu germà, el tristament famós Fèlix Millet Tusel, president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana (entre els anys 1990 i 2009), que va reconèixer haver-se quedat amb milions d'euros destinats a reformar la seva propietat i pagar viatges de la seva família. Marcat pel deshonor, Fèlix demana a la seva germana Pat que acabi amb la seva vida. Li ho demana en aquella mansió de l'alta burgesia catalana, davant la vista d'un jardí únic, poc després que internessin la seva dona en estat molt greu. Pat Millet sap molt bé davant de qui es troba, que no només és el seu germà, a qui la seva mare deia «la bestiola» per ser el més espavilat de la seva descendència, sinó que es troba davant d'aquell home que ho tenia tot i tot ho decidia. Escena que marca a la perfecció la finalitat de l'avarícia desmesurada, la desídia, la deshonra i l'abatiment. I la soledat.

Quan ja arriba a la segona edició, La vida amarga de les flors segueix fent parlar, i no és per menys, ja que relata, en la veu de Pat Millet, no només l'esdevenir de la seva vida en el més selecte de l'alta burgesia catalana, sinó el de tota la seva família, marcada per la corrupció. És aquesta «flor» la que aviat travessarà un jardí d'espines, forjat pel silenci de tot el que li passa, i no es pot dir, per no alterar el «què diran». Una època en què la dona estava destinada a exercir la funció de gerro i el dret canònic era més decisiu encara que el dret civil. I que Pat Millet haurà de patir en persona, convertint-se en l'ovella negra de la família.

Pel que fa a l'amor, Pat Millet no ho va tenir fàcil: es va separar del seu marit amb dues filles petites, després d'un afer amb un parent proper d'aquest, i es va convertir en una «llibertina» en plena era franquista, una mena de bruixa de la pitjor catadura. El seu segon marit, Pere Baret Herrero, la faria saltar als anys 80 a les pàgines de successos, quan com a estafador que era va falsificar la seva signatura per treure del seu compte dos milions de pessetes. Advertida per l'entitat, ella va preferir reposar els diners de la seva butxaca a denunciar-lo. Ell va acabar a la presó de totes formes.

Però aquell escàndol no seria l'únic. El 2009 faria eclosió el «cas Palau de la Música», on el principal encausat era el seu germà Fèlix Millet, condemnat en ferm per liderar un desfalc a l'entitat superior als vint milions d'euros.

La vida amarga de les flors s'inicia amb la crònica de l'aparició del clan Millet, amb el seu gran prestigi del passat (l'oncle avi Lluís va fundar l'Orfeó Català, el seu pare, un pròsper empresari d'assegurances, va estar molt implicat en activitats culturals), i el posterior declivi familiar, que en paraules de Pat Millet també afecta els que no van tenir res a veure amb el cas, ja que el desfalcador del Palau de la Música «s'ha condemnat ell mateix, però el més greu, allo que és quasi imperdonable, és que també m'ha condemnat a mi i als meus germans i a tots aquells que formin part del meu llinatge».

La vida amarga de les flors arriba a les llibreries catalanes com un llibre pòstum que Pat Millet, morta el març de 2019, va escriure al costat del periodista i escriptor Jordi Panyella. «Morirà com va viure, a tota velocitat, atropellant coses, persones i sentiments», comenta Panyella en el pròleg, amb aquest «punt de transgressió però també d'elegància que el guiarà en diversos passatges de la seva vida».