Algú se'n recorda de la promesa que portava, com un pa sota el braç, el nou mil·lenni? Qui més qui menys va creure que després del fatídic segle XX, marcat als seus inicis per una grip pandèmica (malanomenada espanyola) i dues guerres mundials, el despropòsit era senzillament insuperable: ara tocava assaborir els fruits madurs del capitalisme, aixoplugats per les democràcies liberals i la raó científica, dos valors innegociables que, insistia Fukuyama, assenyalaven el final de la història (si més no en el sentit dialèctic que havíem heretat de Hegel). Fos com fos, amb només set anys en vam tenir prou per comprovar que ni el capitalisme ni la democràcia (ni els nacionalismes rancis, ni el fonamentalisme religiós, ni...) havien quedat exclosos del relat històric: la crisi econòmica global ens recordava la fragilitat del sistema i, al mateix temps, la nostra il·limitada capacitat per topar ja no dues sinó diverses vegades amb la mateixa pedra.

La pregunta no és retòrica: quin paper hi podia (o hi havia) de jugar l'art en tot plegat? No cal dir que la resposta teòrica a l'interrogant no tindria massa interès en la mesura que seria receptària. La idea és senzilla: com ja va entrellucar el gran revolucionari que fou Jean Genet, el què compta és la pràctica o, si ho preferim, l'acció. Per això va escriure tota la seva narrativa de ficció «confinat» a la presó i, en canvi, va optar per l'assaig i el teatre quan va poder campar lliurement pel món: perquè l'activisme mai pot ser fictici ni, a la inversa, la ficció esdevenir (com a mínim en un sentit literal i estricte) activisme. En aquest sentit, a casa nostra dues exposicions molt diferents ens van assenyalar, a principis d'any, els límits i les perversions de l'invent: al Museu d'Art de Girona, Falsos verdaders ens recordava que l'objecte artístic és indestriable de les lleis del mercat i dels seus conceptes, com ara el d'autenticitat; al Bòlit, Núria Güell aconseguia, gràcies a «El mamporrero y otros síntomas», esbossar un recorregut per la sexualitat desfermada en clau masculina, per la mercantilització de l'amor (diguem-ne sexe) i per la construcció dels mites nacionals a partir de l'epicentre genital.

Paradoxalment, res més estèril per entendre la crisi social i sanitària que ens ha tocat viure que les nombroses mostres d'onanisme domèstic que ens han regalat artistes d'orientacions ben diverses. Ras i curt: la majoria han vorejat perillosament el ridícul. Just abans de l'esclat oficial del desastre, en canvi, una proposta de María Ruido aconseguia prefigurar el desgavell amb inquietat precisió quirúrgica. Entre el 15 de gener i el 16 de febrer passats, l'artista va presentar a la Sala Fidel Aguilar (Bòlit) el vídeo amb el que havia guanyat la 4a Edició del Premi de Videocreació. Una cita del malaguanyat Mark Fisher (quina falta ens faria, ara!) servia a Ruido per assenyalar l'origen del malestar: «El capital „escrivia Fisher el 2009„ fa emmalaltir al treballador, i després les companyies farmacèutiques internacionals li venen drogues perquè se senti millor. Les causes socials i polítiques de l'estrès queden de banda mentre que, inversament, el descontentament s'individualitza i s'interioritza». Aquest és el nucli del problema: el pensador britànic mai es va cansar de denunciar la manera com l'actual «cultura de la indignació» hauria creat un espai «on la solidaritat és impossible, però la culpa i la por són omnipresents». No cal dir que la vigència de la denúncia de Fisher (i del treball de María Ruido) roman intacta.

Durant tot el 2020 Girona ha comptat amb magnífiques exposicions. De fet, tanquem l'any amb una formidable aproximació a la producció artística d'Ansesa que ocupa diversos espais de la ciutat: comissariada per Toni Álvarez de Arana, la mostra té alguna cosa de definitiva, en part si tenim en compte el magnífic catàleg editat pera l'ocasió. Als antípodes d'Ansesa, el colorisme de Quim Corominas assenyalaria el pol oposat: comissariada, en aquest cas per Sebastià Goday, es tractava d'un repàs intimista a totes les facetes d'aquest expressionista atemporal. Doncs això: un any per a recordar...