"Brawl in cell block 99": Drama, violència i humor

En Bradley, un ex boxejador amb un matrimoni a punt de trencar-se, torna al món del tràfic de drogues després de perdre la seva feina com a mecànic. La policia acabarà detinguent-lo i tornarà a la presó, on es veurà obligat a cometre actes de violència per afrontar la difícil situació que se li planteja.

Aquí tenim un altre d'aquells films que passen desapercebuts, sense que s'entengui molt bé el perquè. Sovint, les grans productores promocionen els seus blockbusters fins a l'avorriment, amb spots que et colpegen la retina, miris la pantalla que miris, anunciant la seva arribada al cine o a la plataforma en qüestió. En molts d'aquests casos, n'hi ha prou amb veure aquest spot per constatar que el film anunciat es tracta, només, d'un altre producte audiovisual, i recalco la paraula producte, obviant l'ús d'una altra paraula: obra. I és així com, a vegades, parlant amb un amic o navegant per la xarxa, descobreixes meravelles amagades, ocultes sota capes i capes de mediocritat i producte cinematogràfic. Brawl in cell block 99 és una d'aquestes meravelles, i ara que Netflix l'ha incorporat al seu catàleg, m'ha donat peu a parlar d'ella en aquest espai.

S. Craig Zahler és l'autor de l'obra, la qual dirigeix i escriu amb una personalitat que sembla modelada per la influència de Quentin Tarantino, sobretot, i Robert Rodríguez, entre altres, però sense arribar a ser mai un calc exacte de les obres d'aquests directors. Aquesta personalitat fa que la pel·lícula esdevingui seva, no només en l'àmbit tècnic, sinó també a l'hora de transmetre. A partir d'aquí, el director explica la pel·lícula a través de la seva visió, banyada amb un humor gamberro que ens descobreix el divertiment amb el qual s'ha concebut la història.

El seu estil se centra, sobretot, en l'ús de situacions i diàlegs que podrien resultar absurds, amb els quals et preguntes si t'està prenent el pèl, però que aconsegueixen atrapar-te fins que te'ls prens de debò. Una dilatació del temps que és treballada amb genialitat per tal que la lentitud ens captivi i no ens adormi (com els hi succeeix a molts films que basen la narració en plans llargs i avorrits en els quals no passa res, excusant-se amb el fet que es tracta de films contemplatius). I escenes violentes mostrades de manera crua i amb coreografies, d'actors i càmera, ben coordinades, que bloquegen les parpelles de l'espectador impedint que es perdi cap moviment. Aquestes són algunes de les característiques que defineixen el seu cinema; característiques que han experimentat una evolució positiva al llarg de la seva filmografia. (Molt recomanables, també, els seus films Bone Tomahawk i Dragged Across Concrete, que podeu trobar a Prime Video i a Filmin, respectivament).

Tornant a la pel·lícula que ens ocupa, ens trobem a en Vince Vaughn donant vida al protagonista, amb un treball interpretatiu excel·lent, que dota al personatge d'una temprança, maduresa i saber estar admirables, envers els desfavorables esdeveniments que l'envolten. Aquesta personalitat contrasta molt bé quan la violència entra en escena, i en Bradley trenca ossos a tort i a dret, sense canviar el seu estat d'ànim. Els personatges secundaris estan ben encaixats a la trama i són un al·licient més per gaudir-la.

La pel·lícula es va tornant cada cop més boja i agressiva a mesura que avança el metratge, sense perdre l'interès i el suspens i acostant-se, a poc a poc, a la sèrie B i l'exploit, fins que arriba a un desenllaç desenfrenat i lliure de prejudicis, on el constant poder d'atracció de la pel·lícula ja haurà aconseguit que a l'espectador li sàpiga greu que el show s'hagi acabat.