15 de gener de 2021
15.01.2021
Diari de Girona

El rostre o la imatge desfigurada

La Casa de Cultura del Gironès acull una mostra que vol fer visibles diferents aproximacions al retrat contemporani. Jordi Abelló i Olivier de Sagazan encapçalen la mostra.

14.01.2021 | 23:57
El rostre o la imatge desfigurada

Té raó la Laura Cornejo, comissària de la mostra, quan ens recorda que «el retrat és un dels gèneres artístics més rellevants de la història de l'art». I encara més: la història de l'art sencera pot ser vista com una història dels rostres, de la seva representació o, si ho preferim, del seu auge i la seva destrucció. La idea és relativament senzilla: fins a la irrupció de les imatges fotogràfiques, una de les funcions de la pintura era la d'immortalitzar als retratats. En aquest sentit, un dels millors exemples d'aquesta comesa ens el segueix oferint aquella cèlebre passejada que feia Antoine de Roquentin, protagonista de La nàusea sartriana, per una de les galeries del Museu de Bouville: aclaparat per l'allau de mirades embalsamades, Roquentin sentia un fastig profund per uns homes que havien intentat defugir la contingència pròpia dels mortals a través d'unes imatges que, se suposa, podien legitimar-los davant de les generacions futures. Es tractava d'homes-rostre presentats en el seu «esclat de dret» (éclatant de droit, va escriure Sartre) que pretenien convèncer l'espectador de la seva singularitat atorgada per una instància superior a la qual, per descomptat, ningú tenia dret a demanar comptes: «Palpitava en els seus ulls brillants un anhel de realitat en estat sòlid. Només era, però, un exercici de pura aparença, d'ambició desmentida per la història», ens recorda el poeta Luís García Montero.

Després (que és abans, ja que Balzac s'anticipa un segle al pare de l'existencialisme) arribaria Frenhofer, i L'obra mestra desconeguda: de la seva pintura, que intentava retratar una noia d'una bellesa incomparable, només en resta un fragment (un peu) «salvat d'una increïble, d'una lenta i progressiva destrucció». El camí cap a les avantguardes i la postmodernitat artística estava definitivament aplanat. I la pràctica de la pintura, de manera anàloga, ja mai més podria ser ingènua ni innocent. A això es referia Miró amb la seva cèlebre afirmació «Vull assassinar la pintura», una frase, fins a cert punt, cosina germana d'aquella altra proferida pel filòsof Theodor W. Adorno: «No és pot escriure poesia després d'Auschwitz».

Només així s'entenen, per exemple, las aproximacions al retrat de Francis Bacon, imatges desfigurades d'una íntima crueltat capaç de revelar dues coses: en primer lloc, la seva iconoclàstia; en segon, el seu amor, dolorós però incondicional, per la pintura entesa en sentit estricte, és a dir, en la seva materialitat plàstica. És cruel, el botànic, quan disecciona amb el seu bisturí esmolat la flor que més estima? Jordi Abelló sembla voler respondre aquest interrogant amb cada una de les seves pintures i dels enregistrament on apareix ell mateix profanant-les: matar allò que estimes és l'acte sublim d'apropiació simbòlica al que l'artista aspira. I qui diu contra la pintura, també pot dir contra un mateix: és el què fa Olivier de Sagazan (l'altre mostra de Les Bernardes que justifica la visita) quan esborra pacientment qualsevol rastre d'humanitat en les seves faccions insípidament i convencionalment humanes. En el seu cas, allò que reverbera s'assembla més a Fautrier o Dubuffet que a Bacon...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook