Els pensaments, creia Jean-François Lyotard, són els fruits de la terra: no estan registrats per àrees, excepte com a conseqüència de l'ús que en fem els humans. I encara més: els pensaments són núvols „afirmava el pensador francès a les seves Peregrinacions„ amb una perifèria tan incommensurable com les línies fractals de Mandelbrot (un núvol projecta la seva ombra sobre un altre i la seva ombra varia en funció de l'angle des del que ens hi atansem). Núvols, pensaments, línies, colors austers i tot plegat disposat sobre el pla que, en darrera instància, suporta la pintura. Núria Merino, en aquest sentit, seria una genuïna habitant de Planilàndia, aquella distòpia literària imaginada per Edwin Abbott on tot, absolutament tot, s'esdevenia en clau monocroma i arran de terra: «Imagineu „reclamava l'autor de Flatland al pròleg del seu opuscle„ un vast full de paper en el qual línies rectes, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons i altres figures, en comptes de romandre fixes en els seus llocs, es moguessin lliurement, per la superfície, però sense la capacitat d'elevar-se per sobre ni d'enfonsar-se per sota d'ella, d'una manera molt semblant a les ombres (encara que unes ombres dures i de vores lluminosos) i tindríeu llavors una noció força correcta de la meva pàtria i dels meus compatriotes». Doncs això: «els sargits pictòrics „com els anomena Olga Taravilla„ nodreixen geografies que s'han de transitar» des de la més profunda i autèntica de les indigències, és a dir, la que ens permet saber-nos minúsculs i perduts enmig d'aquesta cosa que anomenem trànsit vital.

Parlem de dibuixos i no de pintures de manera molt conscient: Merino no explota ni explora les possibilitats de la plàstica (tot allò que permet a l'espectador fendir, amb la mirada, la superfície de colors) sinó que opta per uns tènues grafismes i un púdic ús de l'espectre cromàtic a la recerca d'una essencialitat de naturalesa gràfica. És allò que tan bé explicava John Berger: «Els dibuixos revelen més clarament el procés de la seva execució, de la seva pròpia mirada. La facilitat imitativa d'una pintura sovint funciona com una disfressa; és a dir, allò al que fa referència passa a ser més important que les raons per referir-s'hi. Les grans pintures no estan disfressades d'aquesta forma. Però fins i tot un dibuix de tercera categoria revela el procés de la seva creació».

I, també per això, Merino seria una «cosidora de núvols» i no una «modista»: les seves obres no cerquen de sorprendre l'espectador a partir de la seva originalitat formal (el seu disseny) sinó que intenten atrapar-lo a la manera de les teranyines, és a dir, de les xarxes pacientment trenades en el buit, estructures de vida i mort capaces d'aniquilar els seus ostes però també, donat el cas, d'atrapar gotes de rosada que multipliquen, reflectint-la, la llum de l'alba. Quin paper hi jugarien les paraules enmig d'aquest entrellat? Doncs vindrien a ser com els insectes immobilitzats per la malla: la seva existència estàtica malda per fer aflorar una realitat que romandrà sempre inabastable («no era això expressió d'un patiment per no poder retornar a les coses?», escrivia Peter Handke a la seva genial Història del llapis).