05 de febrer de 2021
05.02.2021
Diari de Girona

Elogi del rigor i la llibertat

La Galeria Richard Vanderaa atansa al públic en general la figura de Joan March, un artista conegut en el món del còmic que, des de fa més de quatre dècades, destaca com a pintor.

04.02.2021 | 23:37

Per més que Joan March sembla voler-se situar als antípodes de qualsevol genealogia pictòrica, és relativament senzill recular fins a mitjan anys seixanta del segle passat per ubicar, amb totes les reserves que es vulgui i salvant les distàncies pertinents, l'origen d'aquest alliberament de la plàstica que segueix fructificant encara avui. Ens referim a la reacció, més o menys conscient i coordinada, que diferents artistes van dur a terme contra la polarització excessiva del mitjà, és a dir, aquella que situava, en un extrem, la pintura figurativa o representativa i, en l'altre, la dels supports-surfaces, que no volia representar res més enllà d'ella mateixa. El que aleshores va articular-se ben bé podria ser vist com una contraofensiva en relació amb l'esforç antinarratiu que, per entendre'ns, havia de sorgir de la restitució d'una determinada sintaxi pictòrica hereva de l'univers textual o, si ho preferim, de la superpoblada iconosfera que ja aleshores s'endevinava de creixement il·limitat. Per entendre'ns: tot i que la utilització de la paraula i del llenguatge escrit com a mitjans artístics (i estètics) es va produir originàriament en l'àmbit de l'art conceptual, a principis dels anys setanta i a escala internacional un parell d'exposicions van servir per posar les bases d'allò que, encara avui, coneixem com a Narrative Art. Figures com Baldessari, Vaccari, Gerz o Armand Gette i, en l'àmbit crític, amb el suport de James Collins, van servir-se de fotografies i de dibuixos per integrar-los en un entramat textual on allò que comptava era la construcció autobiogràfica i, per extensió, la projecció de la mirada subjectiva envers una realitat impura i, des d'un punt de vista iconogràfic, enormement bigarrada. Qualsevol experiència prèvia podia ser aprofitada: en aquest sentit, el món del còmic no era cap excepció.

Justament per això tenia tota la raó Manel Clot quan afirmava que March era el «continuador d'un món que basa tot el seu contingut i les exterioritzacions del seu discurs en un repertori exclusivament existent en la seva ment (ja que) l'experiència pictòrica de l'artista ha estat, al llarg dels anys que fa que pinta, l'escenificació sobtada, sincopada, d'aquest bagatge fruit de l'experiència. Amb una figura que remet a altres sectors del panorama artístic, els quadres que veiem se'ns presenten com a gairebé insòlits. Producte de la rauxa, de la follia, els personatges inquietants que poblen el món pictòric de l'autor han estat des de sempre companys de viatge».

Sigui com sigui, és important no oblidar mai quina és la principal diferència que hi ha entre l'univers de les vinyetes i la pintura encarnada en peces úniques i, fins a cert punt, autònomes: la relació amb el temps. Dit d'una altra manera: la linealitat temporal del còmic dóna pas a una simultaneïtat de temps en l'obra pictòrica que li és exclusiva. Tot allò que s'esdevé en una pintura de March ho fa de cop, sense filtres ni vectors temporals, amb perfecte desordre i amb una pulsió vital inabastable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook