El crític d'art i poeta Jean Guichard-Meili, autor d'un llibret que va gaudir de certa fortuna però que el temps ha maltractat (Regarder la peinture, 1960), deia coses que, tot i ser evidents, no deixaven de ser certes: «L'artista, tan si esculpeix com si pinta, ha escollit expressament els mitjans plàstics d'expressió necessaris per formular el què concep, amb exclusió de tots els altres. Si Eugène Delacroix hagués volgut relatar històricament l'Entrada dels croats a Constantinoble s'hauria inspirat en la ploma de Michelet o d'Augustin Thierry; Manet en la de Zola, d'haver volgut narrar la vida de Nana. Però no: ni l'un ni l'altre varen escriure, sinó que van fer quadres. Aquests quadres no són per a llegir. Menys encara són temes d'explicació de textos». Insistim: obvi però cert.

La temptació de despatxar ràpidament la pintura representativa o figurativa mitjançant la identificació del tema (o excusa) no deixa de ser una drecera que, malauradament, no porta enlloc. De fet, el què caldria fer és justament el contrari: deixar de banda el que pot resultar evident d'una obra, posem per cas dels germans Moscardó (com ara els interiors de cafès atrafegats, les vistes d'una Cadaqués arcàdica, els carrers populosos de Barcelona, l'indolent pas del tems a la platja per part de dos enamorats) i, en canvi, intentar copsar allò que el conjunt de tots els seus treballs revela o, si ho preferim, la visió del món i de la realitat que hi ha rere una proposta pictòrica tan singular.

Només aleshores és possible situar la pintura d'aquests germans en el lloc precís que li pertoca, és a dir, la d'un tradició hedonista en el sentit que li va voler donar Epicur: una absència total de dolor i una recerca desacomplexada del plaer entès com a antítesi del sofriment. Per aconseguir-ho, el filòsof grec es va aïllar de la polis per dedicar-se a tenir cura del propi jardí: aquella parcel·la de felicitat moderada oferia una doctrina anti-elitista que no excloïa a ningú, incloses les dones i els esclaus, fins al punt que vindria a prefigurar el que, avui per avui, anomenem propostes d'autoajuda.

Sigui com sigui, el problema és que l'hedonisme epicuri mai va ser una fi ni un mitjà (en el sentit de les doctrines promissòries) sinó que es limitava a assenyalar una manera d'estar en el món. Avui, no cal dir-ho, la felicitat és instrumental: tothom la cerca desesperadament (tenen «dret a ser feliços», exclamen) i, entretant, van desgastant-se en l'esforç que suposa voler realitzar-se constantment.