La historiografia de l’art no es cansa d’inventar etiquetes. De fet, les necessita: a manca de conceptes, l’etiqueta permet encasellar (literalment) allò que, en cas contrari, suscitaria la més perfecta de les incomoditats. Per això cada artista acaba essent, en realitat, un producte bicèfal: hi ha, per una banda, la dada històrica inscrita dins un moment determinat i afiliada a una certa tendència estètica; per l’altra, existeix l’ésser inabastable o directament secret, a voltes contradictori, i el gruix de la mal anomenada obra menor. En aquest sentit, Kitaj no és cap excepció: des d’una perspectiva formal, la historiografia de l’art ens recorda que ell, juntament amb figures com Leon Kossoff, Frank Auerbach, Michael Andrews, Alfred Leslie, Alice Neel o Alex katz (amb permís de Lucien Freud i de Francis Bacon, que jugaven a les seves pròpies lligues) van impugnar, a mitjan anys seixanta del segle passat, l’hegemonia de l’expressionisme abstracte nord-americà des de Londres i que, a més, ho van fer retornant a una figuració relativa (amb elements que recorden, per entendre’ns, a la Neue Sachlichkeit alemanya dels ans vint) que mirava amb especial atenció tot allò referent a la vida quotidiana i a la cultura popular; amb tot, com dèiem, també existeix un altre Kitaj, a saber, l’intrèpid aventurer que, com Jack London, va viatjar per tot el món a bord de petroliers i de vaixells de càrrega, l’estudiant d’art que, abans d’aterrar a Londres, es va formar a París i a Viena, l’amic que va compartir llargues tertúlies (i segurament moltes pintes de cervesa) amb Hockney i amb l’escultor Eduardo Paolozzi i, per la part que ens toca de més a prop, l’enamorat de Catalunya que, a partir de 1953, va recalar a Sant Feliu de Guíxols per crear lligams poderosos amb persones com ara Josep Vicente (1923-2011), militant socialista que acabaria essent alcalde de la capital ganxona...
De manera anàloga, quan ens referim a l’obra, també hi ha dos Kitaj: el monumental i pictòric i el més intimista o gràfic. La idea torna a ser la mateixa: la poca atenció que la historiografia de l’art dedica als «papers» dels artistes només s’explica a la llum de les exigències del mercat. Sigui com sigui, la paradoxa és evident: si tenim en compte que el collage és un dels procediments artístics més genuïnament contemporanis (a nivell gràfic, però també literari o visual: el millor exemple es la Histoire du Cinéma de Godard), aleshores resulta incomprensible que no ocupi un lloc més rellevant. I encara més: és en els seus papers mínims i en les seves col·laboracions que els artistes ens regalen la seva versió més personal i despullada. Doncs això: el matrimoni artístic-tècnic entre Kitaj i l’impressor Chris Prater recorda, per exemple, el que van mantenir Miró i el ceramista Artigas: la mirada aèria de l’artista, sumada als coneixements subterranis de l’artesà, acaben conformant una obra que ens explica la vida al lloc precís on s’esdevé, és a dir, arran de terra, a mig camí entre l’un i l’altre.
