No deixa de ser inquietant assistir en temps real a lenta agonia d’un projecte que, en el seu format actual, està condemnat a desaparèixer. A Andrea Ponsini, comissari del despropòsit, només caldria fer-li una pregunta: a banda del cosmopolitisme, la transversalitat, la diversitat de mirades i l’heterogènia col·lecció de formats (per esmentar només alguns dels llocs comuns que no vénen a aclarir res), quin criteri ha seguit? La resposta s’intueix en el títol: doncs que són joves, creatius i europeus. D’entrada, la única cosa segura, vindria a ser la seva europeïtat. Però ni tan sols això: només set d’un total de vint-i-set, és a dir, amb prou feines una quarta part d’estats europeus estan representats en aquesta biennal. I diem «estats» perquè, com era d’esperar, no es qüestiona, per exemple, l’espanyolitat d’una selecció d’autors majoritàriament nascuts a Barcelona. Ser català, pel què sembla, no és possible a Europa. Amb tot, aquest no és, ni de llarg, el principal problema: l’exposició col·lectiva proposada per Ponsini (és improbable que tota la culpa sigui seva) és profundament asimètrica, desconcertant i radicalment caòtica. Algú que tingués la ferma voluntat d’ignorar la ranera terminal de l’invent podria al·legar que aquesta és, justament, la seva raó de ser: retratar el «pensament feble» (en el sentit que li donà el filòsof Gianni Vattimo) d’una generació orfe de referents i sense sentit de pertinença, si més no en relació a uns estats-nació forjats al segle XIX que desmentirien, per definició, la noció mateixa d’Europa (si més no la de l’Europa imaginada per Gadamer). La idea, en el fons, no és del tot desestimable: l’ésser propi de l’art contemporani és un no-ésser radical, una incapacitat absoluta per reconèixer-se en un únic format o registre, per assumir un relat inequívoc, per defensar uns posicionaments ideològics determinats (quelcom que si van fer les avantguardes i la majoria d’-ismes) o, en definitiva, per creure el seu propi relat enmig de la cacofonia iconogràfica en la que vivim immergits.
Per entendre’ns: com es pot posar de costat una pintura maldestre de Margarida Fernandes (hi surt la seva àvia acompanyada d’un parell de gallines que picotegen, indolents, el terra de l’eixida), una fotografia notable d’Elina Semana o, als antípodes, els magnífics «estripagecs» de la catalana Tura Sanz? Deixant de banda que no es pot, fer-ho revela una perspectiva pobríssima de les pràctiques artístiques contemporànies o, encara pitjor, un profund desconeixement d’allò que s’esdevé en temps real ben a prop de casa nostra. En darrera instància, projectes com aquesta «Biennale» de «jeune création européenne» ens obliguen a fer una reflexió d’abast més ampli: i si, en el fons, el problema de propostes com aquesta és que la jove creativitat es desplega als marges d’allò que entenem per art contemporani? I si la joventut creativa només tingués sentit més enllà de la tutela institucional? I si el lloc on tot això s’esdevingués fos, literalment, un no-lloc, una xarxa interconnectada aliena a les jerarquies i als encotillaments genèrics?
