Ho explica el crític d’art Jaime Ángel Cañellas al díptic editat per a l’ocasió: «Santiago Gimeno comparteix artísticament i conceptual amb Nina Simone l’obligació que l’artista sent de parlar del seu temps. Per aquest motiu, aquestes escultures parlen de passió, de l’entusiasme per esculpir per tal de crear i comunicar. Parlen, òbviament, de les passions de l’escultor: de viatges, de cinema, de música, d’arquitectura, de poesia, de la societat del seu temps i de la memòria que aquesta deixa rere seu en forma de petjada».
Parlen de tot això i, a més, ho fan des d’un acurat formalisme que troba en el ferro el seu millor aliat i en l’espai natural (concretament el magnífic Parc dels Estanys) un lloc que, contra pronòstic, acull l’escultura com si fos part indestriable d’un paisatge apte per a la reflexió estètica i el repòs mental necessari.
