Succession és, en essència, una posada al dia del serial dramàtic que tanta fortuna va fer entre els anys 70 i 80 a les televisions d’arreu del món. Els Roy, protagonistes de la sèrie, podrien viure al mateix univers que els Colby o els Ewing, en tant que també es tracta d’un clan molt poderós (en aquest cas, al voltant d’una gran corporació mediàtica) que, arribat el moment d’un relleu en el seu lideratge, entra en una guerra fratricida per veure qui es queda el tall més gran del pastís. Però el que la converteix en una de les millors sèries en emissió és com agafa aquest material tan recurrent i el capgira per endinsar-nos en una radiografia familiar tan crua com addictiva en què mai pots donar res per sobreentès. Així, els personatges mai actuen com t’esperes, el retrat que fa del mon econòmic és devastador i els diàlegs són autèntics punyals que et deixen en un estrany punt entre el rubor i el somriure. Una joia, en definitiva, que aquesta setmana ha estrenat la seva tercera temporada a HBO després d’haver-se convertit en una de les grans triomfadores a les gales de premis. Avís per a maratonians: els deu capítols no han arribat de cop, sinó que la dosi s’administrarà cada dilluns.  

Aquesta temporada ha començat amb la idèntica bona forma amb què es va acomiadar l’anterior fa gairebé dos anys. Kendall decideix agafar les regnes del seu destí després que el seu pare provés de treure-‘l del mig i s’assegura d’estar-se envoltant de persones de confiança per lliurar la batalla de la seva vida. La resta dels Roy, per la seva banda, s’embarquen en un viatge (literal, però també simbòlic) per afrontar el futur de la companyia, que ha passat a ser un problema d’abast nacional i, en conseqüència, un clar focus d’interès de la Casa Blanca. Però entraran nous jugadors a escena, com una poderosa advocada que veu en Kendall la seva oportunitat per apuntalar un prestigi adquirit amb casos especialment complicats. Un cop més, Succession brilla per la seva mala bava (atenció als diàlegs entre la família al principi de l’episodi, per emmarcar) i per la seva contrastada capacitat per alternar radiografia íntima i sàtira política. És dura i esbojarrada en una mateixa seqüència; és àgil i introspectiva sense descompensar cap dels seus fronts. I té al capdavant un repartiment molt inspirat encapçalat per Brian Cox, Jeremy Strong, Sarah Snook, Kieran Culkin, Hiam Abbass, Alan Ruck, Nicholas Braun, Matthew Macfadyen, Peter Friedman, Katie Lee Hill, Peggy J. Scott, Christine Spang, David Rasche, Dagmara Dominczyk, Adrien Brody, Alexander Skarsgård i Sanaa Lathan.