Aquesta crònica hauria de ser llegida més com una acta notarial (preferim la figura del notari a la del jutge) que no pas com un rànquing destinat a dir, per exemple, qui o què està entre els deu millors (allò que altres sectors anomenen, sense pudor, «els més venuts») i qui (o què), en canvi, ha transitat sense pena ni glòria per l’aparador que sempre és tota forma de cultura. Dit això, que no és poca cosa, aleshores només resta constatar un fet: la cultura visual gaudeix de bona salut a la demarcació de Girona. És clar que aquesta no serà la percepció general, entre altres raons, perquè en temps de pandèmia tot sembla que hagi d’anar perfectament malament. Sigui com sigui, i potser per desgràcia, a la cultura solen provar-li els temps incerts. Ens ho feia present, sense anar més lluny, la mostra Food. La utopia de la proximitat (febrer-maig) amb la que Carme Sais s’acomiadava de la direcció del Bòlit: l’extraordinària selecció d’artistes servia per recordar-nos una època (anys setanta, Nova York) on l’optimisme heretat del maig del 68 deixava pas a la incertesa de la crisi del petroli i d’uns moviments urbans que, després, coneixeríem com a gentrificació. Una de les gràcies d’aquell projecte és que, a banda de l’exposició física (amb propostes extraordinàries com la de Francesc Torres a la Rambla) es va realitzar un web que encara pot ser consultat i que, d’alguna manera, dilata en el temps l’efemèride (www.foodutopia.cat).
La bona notícia es reblava gràcies al relleu generacional i conceptual que arribava amb la nova directora del Bòlit: Íngrid Guardiola debutava amb Cap a les deus (octubre), una col·lectiva tan heterogènia com mirades hi ha a l’entorn del riu, i amb Petromasculinitats, una intel·ligent revisió dels mites contemporanis fets a base de combustibles fòssils i grans dosis de testosterona. Nombroses activitats paral·leles venien a confirmar l’esforç de Guardiola per dilatar (o dinamitar) els límits entre disciplines. També els Museus de la ciutat han fet amb escreix els deures: el d’Història, amb Les coses que foren, afavorint les mirades concèntriques centrades en l’objecte i, el d’Art, amb Celso Lagar i Hortense Bégué, assumint la responsabilitat històrica com a antídot contra l’oblit. La Casa de Cultura també mereix ser posada en valor per la majoria de les seves exposicions, començat per la de l’Enric Ansesa a principis d’any (ocupava altres espais) i acabant per la col·lectiva fruit de la Biennal d’Art de la Diputació de Girona que, malgrat tot, sobreviu a les inclemències, diguem-ne, meteorològiques. O la Mercè: l’Escola Municipal d’Art, en part fruit de la seva fèrtil col·laboració amb la Fundació Vila Casas, ha acollit exposicions memorables de valors «segurs» com ara Vicenç Viaplana (març-maig) i d’altres que podrien passar injustament desapercebuts, com ara Joan Vilajoana (juny-juliol).
Parlàvem de la Fundació Vila Casas. Sense ells la cosa seria ostensiblement pitjor: els seus museus de Torroella de Montgrí (fotografia) i de Palafrugell (escultura) han ofert alternatives d’altíssim nivell no ja a la centralitat de Girona sinó a la de les seves seus barcelonines. Per cert: a Torroella també és encomiable la tasca del Museu del Suro amb mostres com les dedicades a Floreal Radresa, un militant de la pintura i de la justícia social que cal vindicar sense descans. Els Museus d’Olot i de Figueres no s’han quedat enrere: el de la Garrotxa, amb propostes extraordinàries com les de Dolors Rusiñol (març-juny) o Mayte Vieta (juliol-octubre); el de l’Empordà, amb la irrupció a la primera plana d’un duet com l’encarnat per Tura Sanglas i Rosa Tharrats (abril-setembre) i, és clar, per la seva urgent renovació que ens regalarà espais i propostes museogràfiques actualitzades per a l’any vinent. Galeries com la Cadaqués, la Richard Vanderaa, l’Arcada o la Horizon també han fet esforços monumentals per no faltar a una cita que, en el fons, mai va ser improbable: la cultura resisteix.
I PER AL 2022?
Recordar a Paco Torres Monsó
Francesc Torres Monsó (1922 - 2015) sabia que això de viure era la conseqüència d’un seguit de casualitats formidables que no només no podem entendre sinó que posen en dubte qualsevol idea preconcebuda que hom pugui tenir sobre l’atzar i els seus capricis. L’any vinent farà cent anys justos del seu naixement: impossible saber què hauria dit sobre la pandèmia, o si l’hauria sobreviscut. En qualsevol cas, la mirada sorneguera de l’escultor de Santa Eugènia és un recurs perfectament vigent en temps incerts. Recordar-lo segur que ens ajudarà a actualitzar una figura encara inabastable.
