Cada proposta de Jaume Geli és un corol·lari de les anteriors i, al mateix temps, també conté totes les futures: el que canvia és la seva capacitat per afinar un llenguatge que, paradoxalment, esdevé més efectiu a mesura que es desdepura. I es que, com recorda Eva Vázquez en un text extraordinari que serveix per prologar el catàleg de la mostra, els elements que l’han acompanyat des dels seus inicis són una constant: «la poesia i la geometria, l’audàcia i la mesura, i sobretot l’adopció del desgast com el tribut que la matèria paga a la memòria».
Tot plegat, això si, articulat a partir d’una noció de ressonàncies heideggerianes com pot ser l’ésser en el món, aquest habitar precari que intentem dur a terme a l’interior de les quatre parets d’una caseta simbòlica que mai ens aixoplugarà de les inclemències reals, és a dir, les que ens imposa el pas del temps.
