"M’havien arribat a dir xarnego per arribar d’una altra cultura diferent de la que hi havia aquí"

Debuta amb aquesta novel·la per la porta gran, amb el premi més important de narrativa en català.

Estic feliç i, sobretot, molt sorprès. No m’ho esperava en absolut. Em fa valorar la meva faceta d’escriptor, que tenia una mica oblidada, de tant que dirigeixo teatre. Els autors de teatre també som escriptors.

Per què el salt a la narrativa?

Ho dec a la pandèmia. Va haver d’aturar-se tot, el teatre, els projectes, el món, perquè em trobés de cop més de 10 hores al dia tot sol davant d’un ordinador i em vaig dir: intenta-ho.

Què es pot explicar a la narrativa que no permet el teatre?

A banda de la recepció, és clar: el «directe» en el cas del teatre, en un espaitemps compartit, i la ment del lector, en el cas de la narrativa. Res a veure.

Diu que la va escriure com una necessitat. Què necessitiva explicar?

Dic que ho vaig viure com una «necessitat» perquè mentre anava escrivint no «intel·lectualitzava» el fet. Em vaig «ficar» ben bé dins la història i anava seguint una mena de fil invisible, però per a mi ben real, gairebé com si algú me la dictés, com si aquest fil existís abans que jo l’anés creant.

Ernest Calvo ve d’una família xarnega. Li deien xarnego, a vostè?

A mi m’havien arribat a dir xarnego per arribar d’una altra cultura diferent de la que hi havia aquí. I jo m’hi vaig adaptar de grat. Fins a adoptar la llengua catalana com la meva llengua no només literària sinó també afectiva, sense renegar mai de la meva llengua materna, per descomptat.

El seu personatge esdevé el català més català de tots. Com s’aconsegueix això, amb calçot i ratafia?

Que jo recordi, a la novel·la no hi surt ni un calçot, ni una estelada. El que té el personatge és un sentit de la integració. La «catalanitat» a la qual apel·la és molt més la de la llengua i la literatura que no pas la dels «símbols» o la del «folklore» que vostè cita.

Com era la societat catalana d'aquells anys 80?

Va ser una explosió en més d’un sentit: estètic, moral, polític, artístic, sexual. La primera meitat dels vuitanta la recordo amb autèntica nostàlgia: una època on ens sentíem lliures i amb ganes de menjar-nos el món. Al final dels vuitanta, però, va arribar la sida, que ho va enterbolir tot.

Com ha canviat molt?

Molt i en molts aspectes. L’arribada de la societat i de la cultura globals li ha fet molt de mal i molt de bé al mateix temps. El problema de les cultures petites és com afrontar el futur enfront de les cultures grosses i amb restes d’esperit imperial, com l’anglesa, la xinesa i també, és clar, l’espanyola.

L’humor negre és el millor antídot contra la correcció política?

Per descomptat. Per a mi, l’humor és absolutament bàsic. No concebo la creació sense l’humor. I el tema de la correcció política és realment un fre, una barrera, i a vegades una mena de censura que pot arribar a fer mal i a empobrir les nostres creacions.

L'ajuda d'un organisme públic pressiona la correcció?

Em sembla lamentable que per obtenir un ajut a la creació de determinats organismes públics, com passa en l'actualitat amb determinades borses d'ajut, s'imposin determinades temàtiques o s'hi apliquin determinats "filtres" de correcció política. La base de la ficció és el conflicte. Si hi anem aplicant tots aquests filtres, deixarem de fer ficció i acabarem fent tractats d'ètica, de moral.

Però la seva novel·la escapa a la correcció.

Per a mi, la creació i la ficció són tota una altra cosa. I una finestra, també, a l'interior, a la foscor, a allò que es desconeix i és incontrolable. I també, i per què no, amoral i qüestionador. No puc més amb la "correcció". Suposo que per això, i sense premeditar-ho, la novel·la m'ha sortit un punt canalla i a alguns els pot resultar excessiva o forassenyada.