Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Retorn a Pandora

"AVATAR" 3El film de James Cameron torna als cinemes per fer memòria de cara a l’estrena de la seva esperada seqüela

Retorn a Pandora

L’any 2009, James Cameron estrenava un dels seus projectes més ambiciosos, una faula futurista que pretenia consolidar la narrativa en 3D i construir un món nou que, com va anunciar el mateix director, havia de donar peu a diverses pel·lícules. Del primer objectiu no se’n va sortir, perquè tot i que Avatar encara és la pel·lícula més taquillera de la història del cinema les tres dimensions han passat a millor vida, però el segon, malgrat que s’ha fet esperar, cristal·litzarà el proper mes de desembre amb l’estrena de Avatar: El sentit de l’aigua. És per això ara que torna als cinemes la primera entrega, una obra discutible en molts aspectes (el primer de tots ells, l’estètica dels seus protagonistes, que el pas del temps encara ha tornat més desarmant) però que també té virtuts pròpies de Cameron, com les seves aptituds per a l’espectacle i la sensació constant que la història és el germen d’un imaginari que pot expandir-se. Això sí, que el públic no s’esperi grans novetats: l’únic que aporta el retorn de Avatar a les sales és la possibilitat de redescobrir-la en pantalla gran i un avenç exclusiu de cinc minuts, després dels crèdits, de la seva imminent seqüela. La qual, per cert, genera més recels que expectatives quan en veus els tràilers. Cameron ja treballa en la tercera i quarta entregues, o sigui que s’hauran de seguir amb molta atenció les recaptacions d’aquest retorn al planeta Pandora.

Més enllà de les filies i fòbies de cadascú, veure Avatar en pantalla gran presenta uns quants al·licients. A banda de ser un dels casos en què un producte perd (molt) quan es veu des del sofà de casa, resulta innegable l’habilitat de Cameron per construir un planeta ple d’atractius visuals (la majoria de protagonistes virtuals són tirant a lletjos, però els escenaris que transiten són fascinants), té personatges ben descrits que acaben captant la teva atenció (especialment els de Michelle Rodríguez i Stephen Lang, un actor sempre a reivindicar) i, sobretot, les seves escenes d’acció, especialment en una traca final en què Cameron sembla homenatjar alguns dels seus treballs més icònics. També hi destaquen la banda sonora de James Horner, la fotografia de Mauro Fiore i la constatació que la versió digitalitzada de Sam Worthington és millor actor que no ell quan surt al natural.

Compartir l'article

stats