El cinema de terror espanyol ve d’una llarga tradició i fins i tot quan el gènere ha estat en hores baixes hi ha hagut autors que l’han conreat amb persistència. Ara que està en un dels millors moments de forma de la seva història (només cal fixar-se en les taquilles nord-americanes: el cap de setmana passat, tres de les deu pel·lícules amb més recaptació eren de terror), a Espanya s’està notant un increment més que notable de les produccions del gènere. 13 exorcismos n’és un clau exemple. Seguint una de les modalitats més freqüentades pel cinema de terror, el de les possessions demoníaques, aquest film dels guionistes de Malasaña 32 és un híbrid entre el thriller sobrenatural i la paràbola sobre el pes de la religió a la nostra societat. El seu director, Jacobo Martínez, treballa amb cura les atmosferes, sap dotar la trama d’un costumisme inquietant (una de les claus d’aquest tipus de relats és que et faci la sensació que et podria passar a tu) i juga a fer que els girs trenquin alguns llocs comuns del subgènere. Pot semblar que estrenar-la després de Halloween és una mala jugada, però la veritat és que avui té molta menys competència als cinemes espanyols i és fàcil endevinar per quin títol es decantaran els incondicionals.

Basada en casos reals d’exorcismes documentats durant els darrers anys a Espanya, la pel·lícula gira al voltant de Laura Villegas, una noia amb certa tendència a rebel·lar-se contra els seus pares, i més en concret contra les seves rigideses morals. Un dia participa amb unes amigues en una sessió d’espiritisme però alguna cosa surt malament: quan arriba a casa, el seu comportament es torna erràtic i sinistre, fins al punt que arriba a semblar que podria fer alguna bestiesa. Convençuts que durant la sessió d’espiritisme un domini es va apoderar d’ella, els seus pares contacten amb el Vaticà perquè els enviï un exorcista. L’escollit és el Pare Olmedo, un veterà capellà que les ha vist de tots colors. Però aviat s’adona que mai s’havia topat amb una possessió com aquesta. A partir d’aquí, la pel·lícula es dedica a crear una tensió que emana dels espais domèstics i també dels recursos habituals de les intrigues religioses. Potser no inventa res, però se li ha de reconèixer que domina els mecanismes del gènere i que regala ensurts dels que et fan saltar e la butaca.

Un dels principals al·licients del film és el seu repartiment, encapçalat per José Sacristán (la millor opció possible per encarnar Olmedo), María Romanillos, Ruth Díaz, Urko Olazabal, Pablo Revuelta, Silma López, Daniel Arias, Alícia Falcó, Uri Guitart i Cristina Castaño.