Quan es va saber que Tim Burton preparava una sèrie sobre Dimecres, la carismàtica filla dels Addams, immediatament els fans dels personatges van creure estar davant d’un dels projectes més engrescadors de l’any. Al capdavall, les versions cinematogràfiques inspirades en la mítica sèrie dels anys 60, tot i estar firmades per Barry Sonnenfeld, respiraven l’estil de Burton per tots els seus porus. Però hi ha una diferència fonamental entre el Burton que aconseguia influir grans títols dels 90 i el d’ara: el cineasta ha perdut part del seu nervi visual, fins al punt que durant les darreres dues dècades les pel·lícules bones que ha fet es poden comptar amb els dits d’una mà. Això vol dir que Dimecres és una mala sèrie? No, perquè ja té la seva gràcia, en alguns passatges recupera el Burton més entremaliat i l’homenatge a l’esperit dels Addams és molt funcional, especialment quan es dedica a introduir algunes subtileses. Però que ningú s’esperi res especialment inspirat ni punyent ja que es tracta, sobretot, d’una sèrie juvenil molt pensada per introduir nous espectadors a aquest imaginari i amb un to menys macabre del que es podria esperar. Burton dirigeix quatre dels vuit episodis i alguns deis temes de la banda sonora són de Danny Elfman, o sigui que la sensació d’estar davant un producte seu és evident. Per bé i per mal.
Dimecres és aquí una adolescent que comença una nova etapa a l’Acadèmia Nevermore, on s’haurà de formar per aprendre a controlar uns poders incipients. Però no serà l’únic repte que haurà d’afrontar: per un costat, hi ha la relació amb la seva família, que cada dia és més complexa, i per l’altra haurà d’investigar un misteri sobrenatural que té a veure amb els seus pares des de fa 25 anys.
Rodada amb un estil dinàmic però que massa sovint renuncia a les atmosferes més gòtiques de la sèrie original, «Dimecres» destaca més per la bona descripció del personatge principal que no per unes trames que no deixen de ser les típiques d’una intriga sobrenatural. Un bon resum del que ofereix la sèrie és que la pel·lícula del 1991 i la seva impagable seqüela tenien un humor molt més negre i irreverent que no aquesta sèrie que s’entesta a ser per a tots els públics.
El millor acaba sent el seu magnífic repartiment, encapçalat per la gran Jenna Ortega (atenció a aquesta actriu, que ja estava molt bé a la segona part de The Babysitter i a la nova Scream), Luis Guzmán, Gwendoline Christie, Emma Myers, Riki Lindhome, Jamie McShane, Hunter Doohan i Catherine Zeta-Jones en la pell de Morticia. Per cert que Christina Ricci, la Dimecres de les pel·lícules de Sonnenfeld, també té un paper en aquesta sèrie.
