Era el 1993 i Mark Roberts, un jove de 29 anys de Liverpool, estava prenent cerveses en un bar de Hong Kong quan va veure per la televisió com una jove seminua saltava al camp d'un partit de la Copa del Món de Rugbi 7 que se celebrava a la ciutat. Fruit de l'embriaguesa, va apostar amb un amic que ell era capaç de fer això mateix, però totalment despullat. A la tarda següent el seu amic l'hi va recordar: «Me n'havia oblidat, és que anava molt borratxo». Però no ho va dubtar, va comprar l'entrada –aquell dia jugaven els All Blacks de Nova Zelanda– i abans que arrenqués el descans, va saltar a la gespa, es va despullar, va agafar la pilota i la va posar entre els tres pals. Un assaig d'un desconegut en pilotes. El públic bramava. Havia nascut una llegenda.

«Ningú sabia el que estava passant realment. La policia em va fer fora de l'estadi quan ho vaig fer, però aquell dia va canviar la meva vida. Jo sempre havia sigut molt pallasso, amb els amics, a casa, a l'escola, i veure com 60.000 persones reien em va fer dir 'uau, he trobat la meva vocació'», recorda Roberts via telefònica des del seu Liverpool natal, on resideix. I tant que era la seva vocació. Han passat gairebé 30 anys, Roberts ja pentina cabells blancs –últimament llueix una cua– i és l'streaker més reconegut del món. Acumula el rècord absolut de salts despullat en competicions de tota mena, sobretot esportius: 568 a 24 països diferents. «És molt complicat que ningú bati ja el rècord perquè la seguretat ara en els esdeveniments esportius és molt més gran».

El seu llarg historial li ha deixat molts moments bonics, però també molts d'amargs. Sens dubte, el top de la seva carrera va ser el 2004, quan va fer la seva actuació en l'esdeveniment més popular als EUA i més complicat per colar-se: la Superbowl. El va estar preparant més d'un any. «Vaig escriure a la mateixa NFL i els vaig dir que volia ser àrbitre de futbol americà a Anglaterra, que si em podien enviar un vestit. Me'n van enviar dos. Els vaig tallar i els vaig posar veta adherent [ho sol fer amb totes les seves disfresses, perquè així se'ls pot treure amb més facilitat]», recorda l'streaker. Com gairebé sempre, abans de reprendre's el partit després del descans, va saltar des de la grada a la gespa –«eren al voltant de quatre metres»–, es va treure el vestit, i es va dirigir al centre del camp. «Vaig aprofitar que un guàrdia de seguretat se n'havia anat a parlar amb un altre. Ho vaig fer molt de pressa, ningú em va veure venir. Volia agafar la pilota i fer un 'touchdown', però el que em va sorgir va ser ballar. Fer balls estúpids», assegura.

En aquella ocasió no hi va haver cap placatge dels guàrdies de seguretat com sí que li ha passat altres cops. «Els policies eren els primers que reien. Em van dir que era increïble. Em van denunciar, així i tot, i vaig haver de tornar a Texas tres vegades més. Al final em van posar mil dòlars de multa». On pitjor ho va passar, curiosament, assegura, va ser en el conegut festival caní de Crufs (Birmingham). Es va posar un gat de peluix tapant les seves parts, i allò no va agradar gaire. «Els de seguretat van estar torturant-me durant 15 minuts. Allò va fer molt mal», recorda l'streaker, que insisteix que mai va guanyar diners amb les seves actuacions.

«Durant una etapa portava escrit al pit la marca d'un casino, però no em donaven diners. El que feien era obrir-me un compte de joc durant els dies que estigués a la ciutat on saltava perquè apostés el que volgués, però res més. De vegades pagaven per l'hotel i l'avió. De fet, ara visc al dia, no tinc cap estalvi», assegura. «La meva feina sempre ha sigut pintor, i si no de cambrer, però mai he guanyat diners amb això. Jo estalvio diners per pagar-me els viatges i les entrades; en molts llocs tinc amics i em quedo a dormir a les seves cases», comenta Roberts, que un dia va ser acomiadat com a bàrman d'un pub de Liverpool després d'absentar-se de la seva feina. «El meu cap em va veure per la tele i em va fer fora».

A Espanya ha saltat diverses vegades a terrenys de joc. La més sonada va ser en l'estrena de David Beckham amb la samarreta del Reial Madrid l'agost del 2003. En aquella ocasió, es va penjar unes boles nadalenques tapant les seves parts i es va escriure al pit «Soc el verdader de les boles daurades [a Beckham a Anglaterra se'l coneix com a Goldenballs]». Portava, a més, una perruca, unes ulleres de cul de got i dents falses. «Aquell dia em va passar la pilota Ronaldo», recorda Roberts, que va saltar quan el brasiler li anava a passar la pilota a Raúl González Blanco en l'inici de la segona part. No obstant això, en veure'l arribar l'hi va passar a ell. Després de ser retingut a l'estadi pels vigilants de seguretat, va ser alliberat poc després. L'endemà, va anar a córrer els correbous de San Sebastián de los Reyes (Madrid), coneguts com la Pamplona Chica, però aquesta vegada vestit.

La següent vegada que va saltar al Bernabéu dos anys després no va ser de tan grat record per a ell: «Aquell dia Ronaldo em va veure aparèixer i es va col·locar amb la pilota sota del braç. Em vaig deixar la roba a l'estadi i em van portar a comissaria. Només tenia posades unes sabatilles. Eren les 4 de la matinada i la policia em va deixar anar tal qual al carrer. Sense mòbil, sense passaport... feia un fred increïble. Encara bo que una persona em va veure, em va preguntar, i em va ajudar amb 20 euros per a un taxi. Vaig poder anar a l'hotel del qual m'havia venut l'entrada, que era un Holiday Inn del centre. A l'hotel tots sabien qui era». Moltes són les hores i també les nits que ha hagut de passar l'streaker a comissaria. A Budapest va arribar a estar 70 hores a la presó, «a tres presons diferents». Va ser el 2020, a la final de Supercopa entre el Sevilla i el Bayern de Munic. Després de saltar va ser detingut per la Policia. «Quan vaig tenir el judici em van demanar dos anys de presó. Allà realment vaig passar por. Al final em van posar una multa».

El britànic va saltar també en les proves d'atletisme dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. «Era al cim de la meva carrera. Anava a fer els 100 metres llisos i els de seguretat em van agafar quan només me'n quedaven deu per acabar. No em van poder fer res perquè no hi ha una llei que impedeixi les invasions en esdeveniments d'atletisme». En la immensa majoria de casos, quan ha anat a judici, acusat normalment de «causar assetjament, alarma o angoixa al públic», sempre ha guanyat. L'any següent, en els Campionats del Món d'Atletisme celebrats a Londres, també va saltar, i «em van donar una pallissa». En els Jocs Olímpics d'Hivern de Pyeongchang del 2018 la reacció va ser ben diferent. «Tenia curiositat per saber com s'ho prendrien els coreans, em vaig posar un tutú, i la veritat és que tothom va riure, la Policia va ser molt amable i me'n vaig anar d'allà sense càrrecs».

En l'actualitat, i mentre continua escrivint les seves memòries i treballant quan li surt algun nyap per pintar cases, mira de venir a Espanya diverses setmanes a l'any, sobretot a l'estiu. A Benalmádena i Fuengirola. «Tinc molts amics allà i de vegades també em quedo en un hotel. La gent de Màlaga és molt simpàtica, les platges són bones i el menjar genial. Com que hi ha tanta gent anglesa la veritat és que em sento com a casa», assevera l'streaker, divorciat i amb tres fills «que ja són grans», de 25, 28 i 34 anys. Segons assegura, entenen que el que fa és la seva manera de viure. «Com que tinc 57 anys em diuen que pari, però jo vull seguir. Veure la gent riure és el millor del món. Vull que la gent rigui i s'oblidi dels seus problemes tot i que només sigui un minut».

Ara aprofita les estones mortes per escriure les seves memòries mentre una empresa de documentals dels EUA n'està preparant un sobre la seva vida. Li queden pocs reptes per completar, però diu que continua necessitant l'adrenalina de l'acció. «La veritat és que he fet tots els esdeveniments que he planejat. Tot ha sortit. Hi ha molta gent que diu que m'he retirat, però no és veritat, només estic descansant». Diu que ja té al cap algun esdeveniment per saltar, i que ho fa amb la mateixa il·lusió de sempre. «Mai em retiraré. En el meu testament ja tinc que en el meu funeral vull que la caixa sigui transparent i jo estigui despullat. Aquest seria el meu últim espectacle».