«Seguia el resultat pel mòbil i de sobte havíem pujat a Primera»

«Sí, sí, vaig ser jo», recorda, emocionat, Iván Acuña (Girona, 1981), fent referència a una fita històrica per al GEiEG d'hoquei patins: el gol de la primera victòria de l'entitat grupista a l'OK Lliga duu el seu nom. «Va ser contra el Cibeles, però no recordo ni el resultat. Devíem quedar 3-4 o 5-6, alguna cosa així. M'havia oblidat que havia estat jo, però sí, ho vaig ser», continua entre rialles. La memòria no li falla del tot, perquè, efectivament, en la sisena jornada del curs 2000/01, els gironins van guanyar 5-6 el Cibeles d'Oviedo l'any del seu debut en la màxima categoria. El davanter tira enrere en el temps per descriure la jugada. «Vaig rebre una assistència, em vaig quedar sol davant del porter i vaig fer un ganxo», comenta, com si tancant els ulls encara ho pogués tornar a repetir. Ja ho tenen, això, les persones amb un do diferencial. Saben que no el perdran. El do d'Acuña era el de foradar les porteries. «Sempre he tingut molt clar el que havia de fer. Era pura inèrcia. I sent esquerrà, amb els moviments que feia, els porters anaven bojos. Cada cop que en tenia una, sentia que no l'aturarien». Un gol que quedarà gravat als llibres d'història del club. «Va ser una mena d'alleujament, perquè pràcticament no teníem punts i esperàvem fer un passet més. El bloc de la plantilla era el mateix que el de l'ascens. Jo era jove i no rumiava gaire les coses, era més de dir 'hem arribat fins aquí, doncs anem-hi'. Mai m'ha fet pot jugar contra rivals grans, com el Barça. No m'impressionaven. Si perdíem, perdíem. Apreníem i ja està».

Quatre ascensos

El GEiEG va tocar el cel de l'elit farà vint-i-quatre anys, un èxit sense precedents que tan sols va durar un curs. Posteriorment, tornaria a ascendir el curs 2009. Òbviament amb Acuña, format en les categories inferiors, que entremig havia canviat d'aires, destacat com a pitxitxi de la plantilla. «Torno al club per pujar, sí. I puc presumir de tenir quatre ascensos en el meu palmarès», confessa. Dos amb el GEiEG, un amb el Shum Maçanet i l'altre a Mataró. També va defensar el Tordera. «Van ser quatre festasses», bromeja, malgrat que la darrera gesta a Sant Narcís no va ser ben bé una explosió d'èxtasi. «No el vam poder celebrar a la pista, perquè no jugàvem», explica. I té raó, perquè el Vigo va ensopegar en un partit ajornat i fixat en el calendari mentre Acuña sopava a casa d'uns amics. «Seguia el resultat pel mòbil i de sobte havíem pujat a Primera. Va ser fred. Amb el bonic que és tornar-se boig al pavelló. Allò era estrany. Però que bé, eh, perquè un ascens sempre és especial. Però és com, d'acord, veig que he tornat a l'elit, però al cap d'un segon ja tornava a fer una cullerada al plat i mantenia altres converses».

Els fills, del GEiEG

El segon cop, el GEiEG sí que va salvar la categoria, però Acuña va tornar a fer les maletes. «Ja no comptaven amb mi, però no passa res. Amb la dona teníem al cap ser pares i vam decidir que prou d'hoquei. Tot i que al desembre em van trucar de Mataró, vaig fer números, el nen naixia a l'agost -riu- i em quedava mig any per escurar». L'exjugador gironí és programador informàtic a l'Ajuntament de Girona i el cap de secció d'hoquei patins de l'entitat grupista. «Tenim deu equips, set de base i tres sèniors. Hi ha com una cinquantena de nens i nenes, que se n'han inscrit moltes i això ens obligarà a fer-ne un equip completament femení, que encara no n'hi ha». Els fills d'Acuña són tres dels jugadors del GEiEG en les categories inferiors. Parlem d'en Joan, de dotze anys, i dels bessons Martí i Adrià, que és porter, de nou. «Tot plegat, m'encanta. M'ho passo pipa i m'apassiona seguir fins i tot els seus entrenaments: veure com s'esforcen, com milloren, com gaudeixen. Desitjo absorbir tots els detalls. Si avui s'han enfadat, si demà fan allò i demà passat allò altre. Els estic veient créixer i no m'ho vull perdre», resumeix.

La vida d'Acuña no s'entendria sense l'hoquei patins. «M'ha aportat equilibri. Des de menut, que anava a l'escola i ho compaginava fent esport. Això ha instaurat en mi una sèrie d'hàbits, rutines, regularitat i del fet de saber, en tot moment, com m'haig d'organitzar. I el que m'ha aportat la gent amb qui he compartit tantes i tantes experiències, esclar. De fet, els meus amics, avui dia, són gràcies a l'esport». I pel GEiEG, el seu club. «Allà m'hi he format, com a persona i com a jugador. No se'l valora prou. Té mil modalitats i un munt d'instal·lacions, quina entitat pot dir-ho? No faré servir la frase que és més que un club perquè aquest eslògan està agafat, però és un club gegant i especial on pots fer tot el que vulguis i més».

Subscriu-te per seguir llegint