Sovint, quan he acabat d'escriure un article, li dono voltes perquè em costa de creure que el que he escrit sigui veritat. Ahir em succeí en llegir una informació molt ben estructurada que Diari de Girona destacava a la portada. Informava que Mas demanava a Rajoy que garantís l'emissió de deute autonòmic.
Sembla que tot s'hi val. Un dia s'invoca la independència, o bé es reclama un incomprensible sobiranisme, que no té res a veure amb el sentit del nostre temps. Poc després es passa de parlar de concert fiscal, per anar vers un màgic i indefinit pacte fiscal, i finalment es pidola. Ara Rajoy hauria d'assumir un deute del qual, lògicament, una utòpica Catalunya independent, obrant en pura lògica independentista, diria "que el retorni Rajoy". Hi ha tots els papers de l'auca. Però només esbossats, de manera que puguin anar canviant a mesura que s'interpreta l'obra, destinada a parar una pèrdua d'expectativa de vot per part de CiU, ja assenyalada per les seves pròpies enquestes.
Tot plegat ve a ser com aquell exercici literari anomenat fulletó surrealista, consistent en què cada capítol era escrit per un autor diferent, que portava la trama vers on més gràcia li feia. Va ser una efímera diversió que no va fer cap mal. Com a màxim, algun surrealista, emparat per la xerinola d'una lectura col·lectiva en un bar del barri llatí de París, se'n va poder anar sense pagar l'absenta.
Aquí la factura serà més salada. S'estan destrossant realitats -o potser mites- que han estat cabdals, com la seriositat del nostre país, o la seva capacitat de treball, o d' innovar, o -més aviat- d'assumir innovacions, que abans arribaven per tren, passant per Port-bou. Ara ens cauen a sobre de mil maneres. Però aquí no fructifiquen.
Certament, el pujolisme en té una gran dosi de culpa. Tant el pujolisme dels 23 anys de poder com el de després, esdevingut maximalista, nepotista, d'afers a dojo i de desvinculació amb la realitat. Però hi ha més culpables. Com és que avui no es veu el PSC per enlloc? Com és que la tan imaginada societat civil s'ha suïcidat submergint-se en subvencions, com Lluís II de Baviera ho feu al llac Starnberg? Potser no conceben que s'acabin les subvencions. Fer de meretriu intel·lectual és sempre vergonyós i fer-ho gratis és ben contradictori.
En tot cas, que ningú pretengui fer creure que les follies de Mas i del Pujol tardà corresponen a una evolució ideològica. El pensament és una cosa més seriosa que la demagògia utilitària. En aquest cas concret, ho puc argumentar i demostrar, sobradament.
El que encara no sabria demostrar és fins a quin el pujolisme tardà i maximalista -certament destinat a crear una dinastia- va fer perdre el nord a Mas, o bé va ser el propi Mas qui es va llençar al forat sense sortida on ara, palesament, es troba. En biologia primer va ser l'ou (Pujol) i després la gallina (Mas). Però en política hi ha suïcidis duts a terme al so de marxes triomfals, música avui ben fora de lloc. Però l'ambició desmesurada pot fer perdre el sentit de la realitat.
Nicolau Maquiavel, en el darrer capítol d'"El Príncep", va posar de relleu un singular mecanisme: "Un home arribat recentment al poder no pot adquirir una més gran reputació d'una altra manera que no sigui descobrint noves regles i nous mètodes." Mas ha retocat alguns mètodes però empitjorant-los. El tret ha sortit per la culata.
Mas es va trobar amb el "modus operandi" del primer Pujol, que era demostrablement horrible i sobretot caciquista. Mas ho sap i jo sé que ho sap. En efecte, Mas es va fer farts de rebre persones que exercien un poder polític molt real, en el marc del pujolisme i al marge de tot organigrama i de tot control. A Banca Catalana havia passat exactament el mateix. Però Mas no ha reformat aquell sistema patrimonial o feudal d'exercici del poder, sinó que l'ha empitjorat, afegint-hi cabòries. A més, són cabòries variables, cosa que és una gran contradicció, destinada a l'autodestrucció. Tot plegat l'ha portar a una situació patètica, de la qual no està gens clar que se'n pugui sortir. En tot cas, les seqüeles socials ja estan demostrades.
