Pere Aragonès García és el president de la Generalitat més jove dels temps, almenys des que es té clar que la terra és rodona i que Charles Darwin caminava en la veritat. Nascut al novembre de 1982, no arriba ni als 39 anys. És, doncs, un milenial, aquesta generació que no va descobrir, fins a entrada la vintena, que a la Generalitat podia haver-hi un inquilí que no fos Jordi Pujol.

La genealogia del president inclou una línia paterna amb un avi que va ser alcalde de Pineda de Mar en les últimes etapes del franquisme i un pare, enginyer i empresari hoteler, que va ser, durant quatre anys, regidor de CiU en la localitat (com a independent). I també, una línia materna amb sengles avis de Palomares (Almeria), la localitat que va veure a Manuel Fraga banyar-se amb «meyba». La seva mare va treballar en una empresa tèxtil.

Aliè al negoci hostaler familiar, Aragonès va estudiar Dret i va fer un màster en Història Econòmica en la UB. La matèria, precisament, de la que Oriol Junqueras és doctor. Però, sobretot, va voler dedicar-se a la política. Independentista de primera hora («quan érem quatre gats»; li agrada recordar), va entrar a militar en les joventuts d’ERC als 16 anys, arribant a ser portaveu de l’associació. Els periodistes més veterans el recorden a principis de segle en samarreta negra de grup musical de rock i incipient barba, potser per a allunyar el seu aspecte «infantil».

A les JERC, el jove Aragonès va mostrar el seu perfil més vehement, per exemple, amb una campanya que portava com a lema «Espanya ens roba», exclamació a la qual, ja en la maduresa ha anat matisant i polint les arestes. Ja com a líder de l’organització, va ser el que va contactar amb un jove historiador (Aragonès mostra predilecció per la dècada dels anys 30 del segle passat) perquè donés xerrades. Amb l’historiador va anar travant llaços d’amistat i, més endavant, el va acollir sota les seves ales polítiques. Era Junqueras. Una d’aquestes xerrades es va fer a Torregrossa (Lleida), i aquí tant Junqueras com Aragonès es van fixar en una de les oradores locals, Marta Vilalta. La cap republicana de la negociació amb el PSOE, l’any 2019, i ara amb Junts.

El dirigent republicà va anar modulant amb els anys el perfil vehement que va exhibir al capdavant de la joventuts d’ERC

Diputat des de 2006, Aragonès va destacar pel seu estajanovisme. «Al Parlament, els diputats es troben més sols del que la gent s’imagina i, per tant, és bastant fàcil veure qui es curra la seva àrea i qui no. I els colzes d’Aragonès són dels quals van arrelar a les taules d’estudi», lloa un company de bancada de l’època. Va repetir el 2010 i 2012. Amb el temps, va anar abandonant les samarretes i adoptant el vestit, la corbata i una visió pragmàtica de la política.

L’any 2012 va ser un dels tres negociadors del pacte entre CiU i ERC que li va donar la presidència a Artur Mas. En un costat Aragonès, de poc més de 30 anys, al costat d’Albert Castellanos (avui secretari de Economia, encara en funcions) i Cesc Iglesias (exsecretario de Afers Socials i Famílies); en l’altre, Andreu Mas-Colell. Els republicans, després de la negociació, no van ocultar la seva admiració per la persona. Un bon rotllo que s’estén en l’actualitat amb la que havia de ser la seva vicepresidenta, Elsa Artadi.

El 2015, el ja vicepresident Junqueras el va nomenar secretari de Economia i, potser per a protegir-lo de l’acció de l’Estat, el va mantenir al marge de tot el preàmbul del 1-O. Quan la Guàrdia Civil va entrar a la conselleria, el 20 de setembre es va rumorejar que la Benemèrita l’havia detingut. No va ser així.

Durant l’àrdua tardor de 2017, Aragonès va ser un dels comptats càrrecs que van mantenir un fil de contacte amb Madrid, «sempre en benefici del ciutadà», apunta una veu. «Entén la funció pública d’una manera molt anglosaxona, molt de servei». També comparteix amb Junqueras una «visió liberal de la societat i l’economia. Liberal, que no ha de confondre’s amb ultraliberal», aclareix.

Un altre detall de la seva personalitat. El 27 d’octubre, el dia de la declaració unilateral d’independència, Aragonès va voler traslladar-se a la Conselleria d’Economia per a seguir el discurs de Mariano Rajoy, el que detallava l’aplicació concreta de l’article 155. Quan el president del Govern va verbalitzar el cessament de tot el Govern, «la seva reacció immediata va ser agafar paper i llapis i començar a dissenyar un pla de contingència i un càlcul del que podria suposar la intervenció de l’Estat». Res de mans al cap. Ment freda. No era a la seva mà canviar res, tan sols preveure una transició en les millors condicions possibles.

«Ara comença el fàcil», fa broma un membre d’ERC sobre la suposada falta de carisma del nou president i la canterella que el persegueix que és més ben gestor que candidat. «No són pocs els acusats de manca de carisma que, després, com a president, se’l treballen»; apunta aquesta veu pensant, i no verbalitzant, potser un exemple anatema, com el de José María Aznar.

En l’última legislatura, Aragonès ha pilotat el retorn al pragmatisme que va decretar Junqueras i ha aguantat estoicament una presidència que, «sottovoce», ha cregut erràtica, com la de Quim Torra, al qual va substituir quan va ser inhabilitat. Britànic també en les formes i per a no donar peu al fet que l’acusessin de tractar de ser president per la gatera, va defugir trepitjar el Palau de la Generalitat com a president en funcions i en cada ocasió que va poder, en el Parlament (és un bon esgrimista), va recordar que Catalunya no tenia president per culpa de la «repressió de l’Estat». Sens dubte, esperant el moment en què poder ser, amb tots els honors, «Molt Honorable President».