Núvols negres planen sobre la taula de diàleg i negociació pel conflicte català. La dependència de Pedro Sánchez del calendari electoral i el llistó que posa el Govern català sobre els temes a tractar en aquest fòrum (amnistia i autodeterminació, incòmodes per al PSOE ni que sigui per parlar-ne) dibuixen males perspectives. Era una cosa intuïda, imaginada i, fins i tot, explicitada, així com la necessitat, per part de l’independentisme, de pensar els passos a seguir quan el fòrum s’esgoti, almenys, en aquesta legislatura perquè, com apunta una veu significativa d’ERC «tant de bo sigui en aquesta taula, però si no serà a continuació». «Però el conflicte –afegeix– només es resoldrà asseguts i parlant. La millor confrontació democràtica és la mesa de negociació».
Després de mesos en què els independentistes que plantegen més dubtes sobre la taula de diàleg, sense anar més lluny el partit que gestiona la meitat del Govern, Junts, apuntaven la necessitat d’anar buscant «un pla b», el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer una crida, en el seu discurs de Sant Esteve, a la unitat dels secessionistes per traçar una ruta alternativa si el diàleg es frenava. A l’al·locució, el president va assenyalar que el 2022 havia de ser l’any en què la negociació aportés «resultats tangibles». Tot i això, va afegir, si el diàleg embarranqués s’hauria de començar «a construir alternatives, actuant amb realisme, amb el màxim consens possible i aprenent del camí que s’ha fet fins ara».
I com que el moviment es demostra caminant, el partit liderat per Oriol Junqueras i Marta Rovira ha iniciat una sèrie de debats interns, entre uns quants elegits de la cúpula, per dibuixar i imaginar possibles escenaris de «confrontació democràtica» alternatius a la taula de negociació. Escenaris que prenen com a base la mobilització i desobediència col·lectiva. No cal dir que les reflexions són absolutament secretes.
Ponència política
La ponència política que es discutirà el cap de setmana del 13 de març, a la Conferència Nacional republicana, afegeix un element gens casual a aquest «pla b». El nou full de ruta ha de ser útil, no només per quan la taula fracassi, cosa que es dóna com a assumida i a la qual fins i tot es posa data -veient el cicle electoral que s’obre a la primavera del 2023-, sinó abans, perquè serveixi com a element de pressió al Govern, i singularment al PSOE, perquè es prengui el «fòrum de diàleg de debò». Més enllà que omplir els carrers treballi com a element de pressió, aquesta addenda a la utilitat del «pla b» evita que s’acusi el Govern, actualment representat al fòrum només per consellers d’ERC, de voler seure a dialogar i negociar amb una pistola damunt la taula. És a dir, evitar donar la imatge que s’està amenaçant.
Els republicans donen per fet que tot el que s’hagi d’avançar a la taula haurà de donar els seus fruits aquest 2022. I esperar que, a les eleccions generals previstes per al proper any torni a haver-hi un executiu que aposti (voluntàriament o forçat per l’aritmètica al Congrés) per continuar els treballs iniciats. Però si Junts, la CUP i l’ANC menyspreen la taula de diàleg, com aconseguir que es mobilitzin? Els postconvergents vinculen el fòrum als republicans (de fet, neix d’una de les seves peticions per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez) i el consideren l’esquelet sobre el qual Aragonès sustenta la seva presidència de la Generalitat, ja que li permet recloure en aquest espai les reivindicacions sobiranistes a l’hora d’afrontar, d’una manera més realista i autonòmica, la resta dels assumptes.
ERC, per la seva banda, és perfectament coneixedora dels dubtes postconvergents i anticapitalistes i sap que tota mobilització que no els inclogui està condemnada al fracàs. La quadratura del cercle s’anomena Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació (ANAA).
