Junts i PSC tenen pressa per canviar els directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Volen pactar-ho sense Esquerra, perquè consideren que tant Vicent Sanchis com Saül Gordillo treballen per a Aragonès i Junqueras. Sanchis, que durant els últims anys ha estat el dic de contenció contra les lògiques pressions de qualsevol persona amb dos dits de front per acabar amb la vergonya de les participacions veneçolanes de Rahola a la tele pública, és la demostració que Puigdemont, Jordi Sànchez i en general Junts estan desbocats i amb res no en tenen prou.
De fons, alguna cosa ha canviat. Descartada la independència, i ja en el joc plenament autonomista, ERC és el rival i enemic de Junts, però en canvi Junts només és l’enemic d’ERC. Per Esquerra, el rival ara és el PSC, a qui vol prendre el poder municipal per convertir-se en el partit hegemònic de Catalunya, com ho va ser CiU.
Per tant, encara que ERC no odia el PSC, no li donarà aire ni marge. I encara que el PSC està horroritzat amb Junts, s’hi entendrà com ja van fer a la Diputació de Barcelona (és cert que a la Diputació era el PDeCAT, però és una mica una excusa). Aquests pactes –Junts i PSC– trenquen el bloc independentista, si és que no resulta ja anacrònic fer ni tan sols aquesta referència. I en aquest sentit estan bé. Però perdura el negoci de fer veure que continuem en guerra i el pinxo en cap de Catalunya, José Antich, s’emporta i s’emportarà bona part del benefici mediàtic i en subvencions. I més ara amb Jaume Giró com a conseller d’Economia. A la Diputació, per exemple, el que s’endú Antich és un escàndol per la nimietat de digital que té.
En el pacte, per part de Junts hi participen Jordi Sànchez, Carles Puigdemont, i Antich al rebot per passar prest el raspall. Des dels dies de la presó, Jordi Sánchez i Jordi Turull no es parlen, i és africà l’odi que es tenen, de manera que Sànchez, a més dels dos directors, es vol carregar també Francesc Cano, cap d’informatius de Catalunya Ràdio i home de Turull.
Aquesta nova sociovergència inclou també el CAC i la Xarxa de Televisions Locals anomenada XAL. Per al CAC, Junts vol recuperar Núria Llorach, la senyora de fer feines que Brauli Duart va deixar a la Corpo quan va haver de deixar-ne la presidència. Per a la XAL, el PSC vol recuperar l’exdirector d’El Periódico, Enric Hernàndez. Pel que fa a la Corpo, Junts té un gran interès a mantenir-hi Andreu Martínez, un home de -once again- Brauli Duart i que és qui li organitza el «sector negocis» a Junts en aquella casa.
Hi ha un detall intestí, i força graciós, i és que en el seu odi a ERC, i el seu afany per matar Sanchis i Gordillo, PSC i Junts estan disposats a posar Sigfrid Gras de director de TV3 i Jordi Borda com a director de Catalunya Ràdio, amb l’argument que són propers a Junts. Les diferents opinions polítiques són totes respectables, però pensar que Borda i Gras són de Junts vol dir tenir una agenda francament equivocada.
L’única dirigent d’ERC que mana en aquest desori és Rosa Romà, presidenta de la Corpo. Dimecres es va negar a incloure la decapitació dels directors en l’ordre del dia i va forçar el seu partit perquè amenacés Pedro Sánchez amb retirar-li el suport parlamentari al Congrés si no aturava aquesta operació. I va ser així que uns acords que ja estaven tancats i s’esperava que fossin aprovats aquell mateix dia, van quedar congelats perquè Sánchez no es pot permetre continuar sense els vots republicans.
La guerra a Catalunya fa temps que no és contra Espanya. La guerra és de Junts entre ells, de Junts contra Esquerra, i de Junts pactant amb els socialistes -Núria Marín a la Diputació de Barcelona- ni tan sols per posar-hi un dels seus sinó només i exclusivament perquè ERC no hi mani. Aquell famós 52%, s’ha demostrat tan fals com semblava. Som en un segon apogeu de l’esplendor autonomista però amb materials de molta pitjor qualitat que durant el pujolisme. Els polítics són molt pitjors, els periodistes són un drama, els termes del debat són de vergonya aliena, i si abans un punt de corrupció greixava un sistema que funcionava, i bastant bé, ara els lladres van a cara descoberta i arramben amb tot i no donen res. Aquest patriotisme d’avui, o és molt mediocre o és molt corrupte. Sovint -no sempre, però sovint- les dues tares van juntes i això és el que explica l’aparatosa degradació de Catalunya.
Suposo que això també deu ser fer el joc a l’extrema dreta i a la caverna mediàtica espanyola. El problema no és que sigui la més simple, grollera i cínica coartada, sinó que hi hagi tants babaus, carn sobre carn amuntegada, que se la creguin i converteixin el càncer en metàstasi en lloc de començar a curar-lo.
