Hi va haver un temps no gaire llunyà en què les comissions d’investigació van estar de moda. La legislatura que va comptar amb dos presidents del Govern de signe polític diferent, la de la moció de censura, va sumar el rècord de set comissions d’aquest tipus aprovades. Amb l’avançament electoral del 2019, només dues van acabar els treballs i se’n van poder votar les conclusions. Dues més, malgrat estar aprovades, no van arribar ni tan sols a constituir-se, i les tres restants van decaure sense que els mesos de treball oferissin cap resultat.
Alguns partits han vist necessari, després que esclatés el cas Pegasus, crear una comissió d’investigació sobre l’espionatge a polítics. Tot i això, PSOE i PP ja es van negar fa un parell de setmanes a impulsar una iniciativa d’aquest estil sobre les escoltes a dirigents independentistes.
En el passat, per la del presumpte finançament il·legal del PP van desfilar més de 50 compareixents i va omplir titulars durant gairebé dos anys, però entremig va arribar la sentència judicial de Gürtel, la caiguda de Mariano Rajoy i els partits van acordar un tancament en fals sense conclusions just abans dels comicis. Ha estat la tendència de les comissions d’investigació en els darrers temps: conclusions descafeïnades, manca de consens, debats grandiloqüents, compareixents il·lustres…, i poques conclusions amb escassa utilitat.
En democràcia s’han constituït 27 comissions d’investigació, incloent-hi les anomenades comissions d’enquesta de la primera legislatura i la constituent. Els partits n’han proposat força més, però les majories del Congrés són les que decideixen quines tiren endavant. De vegades ho intenten de nou quan canvien les majories, o després del «no» del Congrés proven sort al Senat. És el que va passar amb la comissió per investigar els GAL, que es va constituir a la Cambra Alta després de ser rebutjada a la Baixa i sota acusacions de ser anticonstitucional.
La Constitució recull que poden tractar qualsevol assumpte d’interès públic i les seves conclusions, que queden plasmades en un dictamen que vota el Ple, no són vinculants per als tribunals, més enllà que puguin remetre’s al Ministeri Fiscal. L’objectiu és que la Cambra es pronunciï i determini responsabilitats polítiques, deixant les jurídiques al poder judicial. Però ni tan sols aquesta divisió ha estat sempre tan clara. En la comissió que investigava el cas Roldán, la jutgessa va sol·licitar a través del Suprem els testimonis dels compareixents per escrit, però el Congrés els va enviar a la Fiscalia, aplicant estrictament el que assenyalava la Constitució, cosa que no va agradar al president del Suprem: aquests testimonis només havien d’enviar-se quan la comissió finalitzés els seus treballs i si trobava indicis de delicte.
Vots particulars
A les 27 comissions d’investigació, la tendència ha estat la presència de vots particulars i fins i tot de votacions separades d’unes conclusions que amb prou feines en un parell de casos han fregat la unanimitat: la del procés electoral del 1989 i la que investigava el patrimoni de l’exgovernador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Els vots particulars es voten en primer lloc al Ple, tal com es va decidir en un altre debat dur en la II Legislatura a compte de la comissió sobre el finançament dels partits polítics. Sis d’aquestes comissions no van arribar ni a emetre un informe de conclusions. I en altres, com la de la crisi financera, només es van poder aprovar algunes de les conclusions i van quedar desdibuixades.
En aquesta legislatura, el Congrés ha donat llum verda a dos dictàmens de dues comissions d’investigació: la de l’accident del vol JK5022 de Spanair i la que va investigar l’espionatge il·legal al extresorer del PP Luis Bárcenas.
