El periodista andalús Manuel Chaves Nogales, una de les plomes més lúcides del segle XX espanyol, va deixar escrita la seva admiració per les demostracions multitudinàries d’entusiasme dels catalans. Quan va viatjar a Barcelona el febrer de 1936, just després de la victòria electoral del Front Popular, va exclamar: «A cap regió d’Espanya se sap què és l’entusiasme popular si no és a Catalunya». Els catalans, o una part d’ells, s’han entestat a donar-li la raó des que, el 1976, es van retrobar amb la tradició de celebrar la Diada amb una gran manifestació. Quaranta anys després que Chaves Nogales se sorprengués pel fervor polític i festiu que va veure a Barcelona, la ciutat de Sant Boi va acollir el primer Onze de Setembre després la mort de Franco.
Sant Boi, com és conegut, no va ser la primera elecció dels qui volien reivindicar el retorn de les llibertats perdudes durant la dictadura. Hi va haver negociacions per celebrar l’acte al parc de la Ciutadella de Barcelona, però, cinc dies abans de la Diada, el governador civil de la capital catalana, Salvador Sánchez-Terán, va comunicar als negociadors de l’oposició democràtica que no autoritzava aquesta ubicació. Dos dies abans de l’11 de setembre va oferir la possibilitat de celebrar un acte a Sant Boi, on està enterrat Rafael Casanova.
Miquel Sellarès, que després va ocupar càrrecs públics designat tant per Convergència com per Esquerra, va ser un dels negociadors. «A mi em van fer el màxim responsable de l’organització, però jo sense el PSUC no podria haver fet res. En aquells moments la independència era una entelèquia: era una Diada per les llibertats nacionals també, però sobretot per les llibertats democràtiques. Això no vol dir que gent com jo no fóssim independentistes», recorda ara.
La manifestació va ser un èxit, i va congregar demòcrates de totes les tendències. Encara que el seu volum estigués lluny dels recomptes més entusiastes -es va parlar llavors de 100.000 assistents, però el col·lectiu Contrastant ha establert, en anys recents, que a la plaça Catalunya de Sant Boi hi caben poc més de 27.000 persones-, aquella munió va demostrar que les coses havien començat a canviar.
«Ens singularitza que la primera Diada després de la dictadura es fes aquí», diu l’alcaldessa de Sant Boi, la socialista Lluïsa Moret. Ella tenia 11 anys el 1976, però recorda l’escena. «Vivíem en un carrer que dóna a la plaça Catalunya. Els meus pares van anar cap allà i jo em vaig quedar amb la meva germana petita i la meva àvia veient-ho per la finestra. Recordo la imatge d’un riu de gent amb senyeres que venia de tot arreu», diu Moret.
Incidir en la Transició
Entre els que van anar a Sant Boi hi havia el periodista Xavier Sardà, que aleshores tenia 18 anys. «Era molt emocionant. A casa estava molt sol amb tot el que estava passant. Al carrer s’incidia en la Transició. Ho recordo amb la llagrimeta, allò va ser imprescindible», diu Sardà. El precedent de Sant Boi va servir perquè, l’any següent i ja a Barcelona, se celebrés la primera marxa catalanista veritablement de masses des del final de la Guerra Civil. La manifestació del milió -la xifra és, de nou, molt discutible- va reivindicar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, el lema de l’Assemblea de Catalunya que ja es va corejar en les concentracions no autoritzades de febrer de 1976.
Aquesta va ser la manifestació més gran de la història de Catalunya fins a la segona dècada del segle XXI, quan van començar les grans marxes independentistes del procés. Però gairebé cada any, des de 1977, les concentracions han marcat d’una manera o altra l’escenari polític, de manera que la Diada ja s’ha convertit en l’obertura oficiosa del curs. La Diada de 1978 va ser la del Govern provisional; en la de 1979 es va fer famós el lema «Un sol poble»; la del 1980 va ser la primera després de la proclamació oficial de l’Onze de Setembre com a festa nacional. En els anys posteriors, el gradual declivi en l’entusiasme popular no va impedir fites històriques com l’elecció del Fossar de les Moreres per a les concentracions de l’independentisme més vehement (1981) o la selecció d’aquell dia per a la posada en marxa de les emissions regulars de TV-3 (1983).
Aviat la jornada es va transformar en un lloc ideal perquè els polítics anunciessin estratègies o comentessin l’actualitat. En diverses ocasions la Diada va servir per condemnar atemptats de Terra Lliure (1987 i 1989), i el 1997 el tema estrella va ser les esbroncades que havia rebut Raimon a Madrid poques hores abans, durant l’acte d’homenatge al regidor assassinat per ETA Miguel Ángel Blanco. En els darrers anys del segle XX, la Diada va ser escenari de diversos esforços preelectorals. El 1998 la jornada va viure el primer duel entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall, que s’enfrontarien a les urnes un any després. El 2000, els focus van estar sobre Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida, que es disputaven la successió de Pujol.
El 2001 es van desconvocar els actes institucionals després dels atacs terroristes als EUA. Dos anys després, tenint en compte les circumstàncies, Pasqual Maragall proposava vincular d’alguna manera els 11-S de Catalunya, Estats Units i Xile: l’efemèride de la presa del Palau de la Moneda i l’assassinat de Salvador Allende, el 1973, sempre ha marcat la jornada d'una manera o una altra. Però la primera Diada de Maragall com a president, el 2004, va destacar per l’homenatge a la senyera.
El declivi gradual va acabar el 2011. Aquell any, Artur Mas va anunciar l’Onze de Setembre, mesos després de la sentència de l’Estatut, que una «nova transició» estava en marxa. L’any següent van començar les manifestacions multitudinàries que van acompanyar tot el procés: centenars de milers de persones s’han mobilitzat des de llavors per la independència en cada Diada, a excepció de la de 2020, molt encongida per la covid.
Comptar independentistes
Carme Forcadell, que en la seva condició de líder de l’ANC entre 2012 i 2015 -i després com a presidenta del Parlament- va ser una de les principals responsables d’aquestes mobilitzacions, veu «un cert fil conductor» entre les primeres manifestacions, com la de Sant Boi, i les massives marxes sobiranistes, però també diferències. «Moltes persones que van anar a les primeres van anar després a les independentistes pensant que eren una continuació. Però el que va canviar en aquestes darreres Diades és que vam dir que hi podia anar qui volgués, però que les manifestacions eren independentistes i que a qui hi anés se’l comptaria com a independentista», explica.
Aquest any, les desavinences entre ERC i Junts en el Govern s’han traslladat a la Diada i cal veure si les concentracions mantindran les magnituds numèriques dels anys previs a la pandèmia. Forcadell admet que hi ha gent «decebuda i trista» per la «falta d’empenta» de la situació actual. Però també avisa els diaris «il·lusos enterradors» del catalanisme que va descriure Francesc Pujols que la causa sobiranista no està morta. «No pots demanar a la gent que estigui contínuament mobilitzada. Que no hi vagin no vol dir que hagin deixat de ser independentistes», diu.
