L’ANC compleix una dècada i, segons els seus compromisos fundacionals, havia d’haver-se dissolt aquest 2022. No ha succeït perquè no ha complert amb l’objectiu que va motivar el seu naixement: la independència de Catalunya. El motor de mobilització sobiranista, que ha liderat les principals fites del procés des del carrer, ha actuat com a «lobbie» de pressió a la línia institucional per a avançar cap a la desconnexió. Però la falta d’un full de ruta conjunt després de la tardor de 2017, el seu ancoratge a la via unilateral i el seu impuls a artefactes electorals alternatius en forma de llista cívica, ha fet explotar un conflicte que porta anys coent-se amb els partits sobiranistes - especialment amb ERC - i que finalment ha provocat la plantadadel president de la Generalitat, Pere Aragonès, a la manifestació de la Diada d’enguany.
El Periódico, del mateix grup editorial de Diari de Girona, ha obert les portes de la seva redacció a Carme Forcadell, Jordi Sànchez, Elisenda Paluzie i Dolors Feliu. Els seus perfils permeten traçar a la perfecció quatre etapes: la consulta del 9-N, el referèndum de l’1-O, les condemnes i indults, i els estralls de la divisió estratègica. Les seves opinions difereixen, no triguen a xocar quan s’esmenta la taula de diàleg, però tots arriben a la conclusió que la desunió allunya els seus plans per a la independència. El com aconseguir-la, continua sent la principal incògnita.
El motor de mobilització sobiranista. L’activitat de l’entitat s’ha centrat en mobilitzar els carrers per tal d’empènyer la línia política institucional cap a la ruptura. En l’última manifestació amb motiu de la Diada, Paluzie va parafrasejar a Forcadell i va passar del «president, posi les urnes» de 2014 al «president, faci la independència» de 2021. Entre una i una altra frase van transcórrer dues consultes sobre la independència, una declaració unilateral fallida, un judici a la cúpula del procés i la concessió dels indults, sense oblidar la pandèmia del covid-19.
Aragonès no escoltarà el missatge d’aquest any envoltat de la marea que acudeixi a la marxa, perquè considera que es convoca contra els partits independentistes i les institucions catalanes, i no contra l’Estat. Quin impacte té aquesta decisió? «Aquesta distància i l’estrènyer és un tarannà molt clar de l’ANC durant tots aquests anys i, una vegada més, torna a posar de manifest la pulsió i l’exigència de la gent demanant cinc anys després del 1-O resultats i projecte efectiu per a la independència», opina Feliu. En la mateixa línia, Paluzie sosté que l’independentisme s’ha d’expressar als carrers amb tots els seus matisos, per la qual cosa emplaça als militants d’Esquerra al fet que participin en la cita d’avui.
Sànchez no veu «cap motiu» perquè el president no acudeixi a la protesta, així que demana «deixar enrere les polèmiques». Una òptica diferent a la de Forcadell, que, si bé afirma que no hi faltarà, entén als qui opten per absentar-se: «Cal anar-hi. Em sento l’ANC com a filla meva. Clar que hi aniré, però també entenc que hi hagi gent que s’hagi sentit exclosa», indica. Sigui com sigui, els quatre coincideixen que l’entitat ha posat la independència en el centre del debat polític en els últims 10 anys.
Els terminis, l’1-O i un altre «embat». Segons els fulls de ruta aprovats per l’ANC, Catalunya hauria d’haver estat independent per Sant Jordi de 2015, al llarg del 2016 - si no hi havia pacte després de les eleccions del 27-S-, després de l’1-O i del 3 octubre 2017 i en superar el 50% de vots independentistes, com va succeir el 14 de febrer de 2021. És evident que no ha passat. Ha estat un error posar terminis o ha servit com a palanca de pressió?
«És normal que tot moviment ciutadà i tot partit polític que té una fita tan gran com construir la independència vulgui concretar-lo en un període. El que hem d’evitar és ser esclaus de dates concretes i ser més prudents, perquè podria generar certa frustració», valora Sànchez. Forcadell comparteix que les dates poden acabar essent contraproduents, però defensa que serveixen per a mobilitzar a la gent i per a pressionar a les institucions sota un repte comú. Aquí és on Feliu torna a fixar el 2025 com l’any per a «tornar-lo a fer», però Sànchez recorda l’absència d’un full de ruta compartit i l’estat de les relacions entre els independentistes, amb xocs incessants dins del Govern i en el Parlament, que compliquen l’embranzida d’un altre «embat».
«Les condicions es creen. N’hi ha? Si ara obrim la premsa, i veiem el que hi ha sobre l’independentisme, crec que tots coincidiríem a dir que no estem en el millor moment», conclou. Forcadell posa les seves esperances en Europa. Apunta que celebrar un altre octubre de 2017 és possible si es reuneixen les condicions, aprenent dels errors de l’1-O - començant per poder sostenir una DUI -, en el cas que arribés una encara incerta condemna a Espanya per les sentències del «procés» o alineant-se amb una nova consulta a Escòcia.
El 52% i la taula de diàleg. Enguany es compleixen cinc anys de l’1-O i el lema de la manifestació de l’ANC és Tornem per a vèncer: Independència, en una clara referència al referèndum. Es va parlar molt del «mandat del 1-O», però alguns partits han acabat admetent que li faltava legitimitat i s’ha colat en l’argot un altre concepte: el de fer un «nou embat». L’entitat contemplava entre els seus plans que, en superar-se el 50% de vot independentista, havia de dur-se a terme aquest nou xoc amb l’Estat.
Com s’hauria de materialitzar aquest eteri concepte que tots usen i que pocs saben concretar? S’ha «malgastat» el 52% del 14-F? Com afecta la taula de diàleg a això de «tornar-ho a fer»? Sánchez és taxatiu: «No hi ha unitat estratègica perquè ningú té una visió suficient clara de com avançar cap a la independència. Les propostes que hi ha són tacticistes», opina. I repassa les manques de cadascuna d’elles. Arriba fins i tot a defensar que «cap de les persones que s’ha assegut en la taula es pot prendre de debò que d’aquí sortirà la solució al conflicte polític que hi ha a Catalunya».
Forcadell, escèptica, defensa que l’independentisme ha de continuar onejant la bandera del diàleg: «No tinc cap confiança en la taula, però tinc clar que tots els conflictes es resolen parlant», diu, apostant per les taules que es requereixin. Feliu i Paluzie donen per esgotat l’ens. Mantenen que l’espai creat pel PSOE i ERC atenua el conflicte i que «normalitza» les relacions en comptes de pressionar amenaçant amb la «desestabilització de l’Estat». La líder de l’ANC insisteix que els polítics «han baixat la guàrdia perquè no senten l’alè de la gent demanant la independència ja».
La proposta de la llista cívica. L’organització, per estatuts, no pot convertir-se en un partit polític. Però sí que pot (i preveu) impulsar una llista cívica - independent dels partits - per a les pròximes eleccions catalanes, previstes per a 2025. No és la primera vegada que l’ANC aposta per una operació electoral. El projecte de Primàries per a les municipals, que va finançar en bona part l’ANC, no va obtenir representació a Barcelona i es va haver de conformar amb 26 edils en només 14 dels 40 ajuntaments als quals va concórrer.
Aquest precedent, i la possibilitat que l’ANC pugui intentar ocupar un quart espai independentista amb repressió institucional, aprofundeix encara més en la fricció amb la resta de formacions polítiques. Té l’entitat força suficient per a llançar-se a la carrera electoral? Com impactaria aquesta llista en el tauler polític català?
Feliu afirma que és possible obtenir representació i que, encara que no l’aconseguís, serviria com a «toc d’atenció al Parlament del 52%». «El problema no és només qui, sinó com. Aquest és el debat que hem de poder abordar, que ja va existir i que segur que tornarà a existir», diu Sànchez.
Paluzie revela que en 2021 es va posicionar en contra que l’ANC demanés el vot només per alguns partits, un pronunciament que no va fructificar i que va provocar dimissions en la direcció, però diu que, ara, davant l’absència de «passos cap a la independència» entén que la gent s’organitzi. «A veure si això espavila als partits, a veure com reaccionen», llisca. Forcadell opta pels consensos que sí que uneixen al sobiranisme: l’amnistia i l’autodeterminació. «Un altre referèndum? No sabem quan, però serà perquè la gent està», conclou.
