A Tornabous i gairebé a tocar d’El Tarrós, a la carretera C 53, els llocs vitals de Lluís Companys a l’Urgell, on nasqué i passà la infància i primers anys de joventut, hi ha l’espai dedicat al president màrtir que compta també amb una escultura d’Antoni Boleda que sovint ha estat víctima d’atemptats. El centre vol ser alhora un espai de documentació i consulta amb un servei documental i sobretot la possibilitat per qui vulgui, visitants i escoles, coneguin la trajectòria de Companys. L’espai té molt d’interès perquè la projecció pública no ha tingut massa sort. L’aeroport d’El Prat fou batejat Tarradellas i no Companys i cap altre centre ofereix aquestes dades biogràfiques de forma museogràfica eficient. Molt especialment el castell de Montjuïc, on estigué pres i executat, no conserva el record institucional rigorós amb indicacions, senyalitzacions, etc. o, com seria ideal, unes explicacions del que va succeir: un president de la Generalitat afusellat en una farsa de judici. Memòria de Companys pendent encara de restitució i reparació.
A la seva terra, les comarques lleidatanes sembla que es vulgui prioritzar l’espai natural, certament bellíssim, però els espais de memòria tenen un lloc especial que va en creixement, ras i curt, el turisme cultural és una activitat econòmica de relleu. Els diners que aporten, per exemple, a Barcelona tres noms –Gaudí, Miró i Tàpies- o a Figueres Dalí palesen el canvi de paradigma, que amb les crisis estructurals que s’auguren aniran en creixement. En lloc de visitar el memorial als caiguts al desembarcament de Normandia o el castells del Loire, que tanmateix valen la pena i una cosa no treu l’altre, és clar, cal anar, més aprop i més econòmic i ecològic a la vora, sigui el Museu de Solsona, que és una autèntica meravella, o els centres que volen donar a conèixer una figura història del país com el de Francesc Macià o el que ens ocupa de Lluís Companys.
El repte és organitzar-hi activitats lúdiques amb pressupostos minsos. Hem vist museus pensats per la infància i ara pensem en dos d’exemplars, el d’història de Finlàndia, a Estocolm, on expliquen la història del país a través de jocs, activitats adequades als infants... o el d’història de Mèxic per a infants. Aquest, el Museu del Caracol, a Chapultepec disposa de diorames elaborats a posta que segueixen la història pàtria i ajuden al discurs del guia o professor. Explicar, amb un mètode o altre, sigui amb jocs participatius o amb representacions de diorames, és mostrar el que seria el passat als ulls adequats de la infància o joventut que han de ser els destinataris. Els museus d’objectes i documents rellevants i imprescindibles, és clar, es renoven i amb disseny, il·luminació, muntatges ad hoc... a cura dels serveis museogràfics pertinents, ara configuren unes espectacles visuals, unes possibilitats que els fan verament atractius i aquest és l’objectiu.
Convertir la contextualització de Companys en un espai on explicar els agitats anys de la primera meitat del segle XX seria un pas, on a més de conèixer el sindicalista i periodista, el polític i líder del país, es veuria l’entorn amb una major, així, comprensió del període. L’Espai Companys l’hem pogut visitar tres o quatre vegades, per curiositat personal i una arran la presentació dels seus Discursos de guerra que edità el Memorial Democràtic. Poguérem constatar la vinculació de la població veïna. El Centre, ens digueren, de forma constant, va incrementant anualment el nombre de visitants. Al nostre parer caldria ara una promoció específica per escoles com la iniciativa que s’ha fet per segon de batxillerat amb taller dialèctic i visita comentada. El creixement amb activitats específiques afavoriria les visites.
L’Espai Companys exposa, com a eix central, la vida i l’obra de Companys, amb molt suport informàtic que permet cercar, visualitzar, llegir... textos seus com parlaments o discursos. S’hi pot fer tres tipus de visita: la ràpida, de titulars i ullada general. La més habitual que és la calmada, tot mirant el contingut general. La tercera seria la diguem-ne plena, llegint els textos, mirant els vídeos, consultant continguts d’ordinadors, etc. una autèntica immersió per l’interessat. La visita guiada esdevé, pel públic general, la més per la comoditat i agilitat que comporta.
La visita al centre pot arrancar amb la contemplació del monument. A dins el Centre la visita estricta, comença amb les vitrines on hi ha els llibres dedicats a Companys, alguns es poden adquirir a la llibreria de l’Espai. Entrant a l’espai interior una espectacular museografia mostra la vida i l’obra, amb especial èmfasi amb documents i fotografies. I destaca la voluntat de mostrar il·lustracions. No hi és tot naturalment, Companys permet fer exposicions sobre les seves caricatures, mostres antològiques de dibuixos, poemes dedicats, etc. I, també d’escrits però l’Espai podria crear una beca, per joves investigadors per a facilitar-ho.
Dels escrits de Companys només tenim un breu aplec dels anys vint i un altre dels anys trenta i els Discursos de guerra. No s’ha editat encara críticament els parlaments i mítings com a sindicalista ni els articles periodístics ni les intervencions parlamentàries atès que serà diputat al Parlament i al Congrés i president de la Generalitat, entre altres càrrecs com governador civil de Barcelona, etc.
La visita permet de consultar amb pantalles, documents, dates... en una exposició tècnica notable, molt fosca tanmateix com a molts museus en tendència de voler fixar l’atenció. Podrien fer-se si es pot exposicions temporals, fonamentalment de fotografies, sempre agraïdes, per períodes vitals: la formació de la Unió de Rabassaires i la vinculació al camp vitivin ícola, visites als espais de guerra –Madrid, front d’Aragó, bombardeigs de ciutats catalanes...-, o les visites de Companys a les comarques lleidatanes. Les imatges plauen molt a les visites a centres d’aquest estil.
En conjunt, l’Espai Companys assoleix un paper de gran utilitat en la projecció de la història contemporània general, en els espais de memòria, que han estudiat prou bé Marc Ferro per França i Albert Balcells per Catalunya i també en la difusió de la personalitat de les grans figures del segle XX i no hi ha dubte, que Companys, com Prat de la Riba o Francesc Cambó, esdevenen punts de referència. La Casa nadiua de Prat la Riba a Castellterçol i la de Josep Irla a Sant Feliu de Guíxols, a més la citada de Macià a Borges Blanques, esdevenen museus atractius. Ara, gràcies al centre, no hi ha dubte que és l’espai més reeixit i amb més potencial de projecció.
