Després del parèntesi pel Catalangate, Pere Aragonès va donar prioritat, a la taula de diàleg amb l’Estat del mes de juliol, a la pota antirepressiva en detriment de l’altra, la de l’autodeterminació. Conscient que la taula coixejava, el 22 d’agost, una setmana abans de l’ultimàtum de Junts, el president va anunciar que en el debat de política general faria una proposta «àmplia i inclusiva» per a un nou referèndum. El dia va arribar. I ahir, Aragonès, en el seu llarg discurs al Parlament, en què va presentar el seu pla de xoc per combatre els efectes de la inflació, va plantejar elaborar des de Catalunya una proposta d’«acord de claredat democràtica» per a una consulta sobre l’autodeterminació amb la qual plantar-se a Madrid i forçar-ne la celebració, sent aquesta vinculant i acordada.
La confrontació de dates demostra que la via canadenca és prèvia al termini donat per la postconvergència. I així va ser exposat per Aragonès, com si el desafiament de Junts mai no hagués existit, reforçat, és clar, pel fet que els socis l’hagin amagat en un calaix, veient que es convertia en una perillosa amenaça per a la seva pròpia estabilitat interna. Esperava la bancada de Junts algun tipus de gest reconciliatori, que no es va produir. I aquesta poca atenció va causar l’enuig de JxCat. I si una imatge val més que mil paraules, les ganyotes de Laura Borràs a la tribuna de convidats després de ser suspesa com a diputada i presidenta de la cambra, i de Jordi Turull, al seu costat, van ser clares.
De fet, Albert Batet no va parlar sobre la via canadenca d’Aragonès, sinó que va tornar als tres punts de l’ultimàtum, sense amenaçar de deixar l’executiu. Aquesta vegada, va amenaçar de forçar una qüestió de confiança si el president no compleix les seves tres peticions. El líder del grup parlamentari va preguntar directament al president si pensava complir amb el pacte de govern. Abans havia assenyalat que l’independentisme no aniria enlloc si un partit intentava imposar la seva estratègia a l’altre. «Com podem confiar en el seu nou pla si no ha complert el pacte anterior?», va deixar anar Batet, exigint «concreció i garanties» per recuperar la «confiança». Fonts republicanes d’alt nivell van treure importància a la reacció dels socis. «És normal que el pla sigui rebutjat pels dos extrems, l’immobilisme espanyol i l’unilateralisme màgic. Cap sorpresa, cap drama. ERC és la centralitat entre dues posicions extremes que no serveixen per resoldre el conflicte».
Jordi Pujol i el Quebec
El terme «claredat democràtica» ni és casual ni neutre. Remet, evidentment, al procés sobiranista del Quebec, curiosament, un dels primers referents en què es va fixar el catalanisme autonòmic dels anys 80, el pujolisme. Transporta, també, el que defensava Xavier Domènech quan exercia com a líder dels comuns, el 2017, i a qui pocs a l’independentisme van fer cas, sí l’avui conseller d’Empresa, Roger Torrent. No va trigar a arribar, en el primer torn de rèplica, el primer cop de porta al pla del president, el de Salvador Illa, coherent amb l’immediat rebuig de la Moncloa, pocs minuts després de l’anunci d’Aragonès. El líder del PSC va insistir que un referèndum crea ruptura i va apostar per votar un acord.
Jéssica Albiach, per la seva banda, va reclamar la paternitat de la proposta, però no s’hi va lliurar incondicionalment. Veient l’estat de les relacions entre els socis de Govern, consideren els comuns que qualsevol proposta està en perill de convertir-se en pur fum. «No farem de cascos blaus en les seves batalles al Govern», va avisar la líder d’En Comú Podem. El mateix argument, el de la inestabilitat de l’executiu, el va esgrimir per llançar una advertència sobre la més cobejada de les peces que vol aconseguir Aragonès: els pressupostos del 2023. «El Govern necessita tenir un rumb» si vol el suport dels comuns als comptes, va dir. Amb tot, Albiach va reconèixer que la seva força «encara amb ganes» la negociació. Doble recel, però alhora doble porta oberta, tant a la via canadenca com als pressupostos. Aragonès va anunciar un paquet de mesures per pal·liar els efectes de la inflació a Catalunya a la qual dedicarà, com a mínim, 300 milions d’euros, i que certifica el seu intent d’assegurar-se el suport dels comuns.
L’exemple canadenc
La llei de claredat democràtica va ser aprovada pel Parlament federal canadenc i fixa sota quines condicions l’executiu podria, o més aviat, hauria d’obrir negociacions amb una regió que es volgués independitzar. Al·ludeix a totes, però va néixer després del segon referèndum quebequès, el 1995. I parteix d’un precepte exposat pel Suprem de Canadà: el Quebec no té dret a la secessió unilateral.
