Quan vaig entrar a la Diputació de Girona, l'any 1979, a cap de nosaltres, els diputats provincials, se'ns havia educat en la riquesa i el dispendi. Tot i la pluralitat d'edats biològiques que a la Corporació es donaven -el més jove era qui aquest article subscriu-, els vint-i-cinc membres que la integràvem érem fills de la postguerra. Per tant, havíem nascut en llars on l'estalvi era el primer manament i l'exhibició de l'abundància, una quimera taxativament prohibida. Encara avui em fastigueja trobar-me llums encesos sense utilitat per a res ni per a ningú i recordo amb respecte, amb interioritzada comprensió i amb agraïment, allò que la mare em deia: "Nen, tanca el llum, que lladre és".

Aquella mentalitat col·lectiva que ens va portar, també, a no percebre ni sous, ni dietes, ni despeses per quilometratge ni a disposar de fons per a qüestions protocol·làries durant molt temps, la vaig aplicar, per exemple, quan em tocà redactar el pla de carreteres (i ponts) o el pla d'ajuts als Ajuntaments, avui Puosc. Segur que l'enginyer en cap tenia les seves raons per decantar-se per fer un únic pont a tota la demarcació atès el minso pressupost que teníem, però jo el vaig convèncer que no podíem fer el "macro-pont" que em proposava, com un servidor el qualificava, quan tantes eren les necessitats detectades en aquell agost que vaig dedicar a recórrer totes les carreteres de la Diputació. Amb el suport unànime del plenari, el pressupost va donar per fer-ne cinc, de ponts, tots ells en perfecte estat de revista al dia d'avui. En carreteres va passar el mateix i el capellà de l'ermita dels Àngels va veure com en aquell exercici de 1980 se l'oblidava del rec asfàltic que, com a ritual litúrgic i donació "benèfica", any darrere any, la Diputació li pagava l'accés des de Girona. Per la seva banda, les ajudes cap els municipis anaven, totes elles, per a serveis bàsics com ara el clavegueram o la portada d'aigües, que vergonyós era que Mont-ràs, per exemple, al bell mig de la Costa Brava, no en disposés. Quins temps, aquells, on tot s'administrava sabent el valor de la pesseta i posant molta cura a les decisions a la recerca de la màxima eficàcia de tota inversió i en benefici de la ciutadania.

Trenta-tres anys després, la mentalitat dominant en molts ens locals, com també a la resta de les Administracions Públiques, és una altra. La cultura de l'esforç, de l'estalvi o del servei públic sense passar per la taquilla per cobrar sou, dietes, quilometratges i despeses de representació ha estat bescanviada per la irresponsabilitat política i àdhuc legal, el retorn del "qui mana sóc jo", el caprici de cadascú i el tirar de l'endeutament amb la seguretat que mai ningú no decretarà la fallida de la institució pública i enviarà a judici els seus administradors, com crec que s'hauria de fer. Així, en plena decadència econòmica d'Espanya i de Catalunya en particular, en el marc d'una brutal recessió econòmica que ens porta a cinc milions d'aturats i in crescendo sense aturador possible, a la cantonada d'una intervenció de l'Estat per part de les autoritats europees i del mateix FMI... el Consell Comarcal del Baix Empordà, com aquell que viu sol en un illot perdut a l'Oceà Índic, té anunciada una inversió de 529.000 euros, rebaixada ara, segons que s'ha publicat, a 360.000 euros, per tant, 60 milions de les antigues pessetes, per refer la gossera comarcal.

Pel que he pogut llegir, aquest projecte d'hotel de mil estrelles per a gossos fou promogut per l'anterior majoria del Consell Comarcal, però l'actual, integrada pel CIU i el PSC, el manté, tot i que ha revisat els números i les obres a fer, comptant sempre amb el suport econòmic -el 90% abans i el 65% ara- de la Generalitat de Catalunya mitjançant el Puosc. Siguin 529.000 euros o siguin 360.000 euros, això és una bestiesa -que en insult a la intel·ligència ciutadana es converteix- en la qual apareix com a cooperador necessari el mateix Govern del president Artur Mas. No és demagògia, sinó constatació de realitats: Mentre es tanquen quiròfans, ens fan pagar per medicines i per estades als hospitals públics, es redueixen els serveis dels centres sanitaris situats a poblacions estratègiques des de la vessant poblacional o s'incrementen les llistes d'espera fins al punt que els propis facultatius ens aconsellen usar les mútues i els centres hospitalaris privats, el Consell Comarcal del Baix Empordà té l'acudit de gastar-se entre 60 i 90 milions de les antigues pessetes en la modernització de la gossera comarcal. Essent idea parida pel "tripartit", CiU, incomprensiblement, l'assumeix, i el Govern de Catalunya, integrat pels "millors" de CiU, li dóna suport. Segur que al delegat de la Generalitat a Girona, l'Eudald Casadesús, se li acumula la feina al seu despatx del Palauet, així com també les manifestacions contra el Govern a qui representa, però si jo fos ell, aniria a La Bisbal d'Empordà i el cop de puny sobre la taula que hi donaria es podria escoltar des de Brussel·les estant. També per fer això, quan calgui, es troba en nòmina.

Però què s'han cregut?