Joan Fontfreda Castanyer (1922-2014) va ser incinerat el dijous, dia 11 de desembre, al cementiri de Tortellà. Era el darrer testimoni de la creació de la sabata xiruca. Juntament amb el seu germà Lluís (1922-1975) van descobrir que envoltant de cautxú les soles de cànem de les espardenyes podien obtenir un tipus de calçat més durador. El resultat va ser que durant trenta anys la sabata xiruca va ser la més popular de l'Estat espanyol. Hi ha constància escrita del fet que tant les havia usades Franco per anar d'excursió com els estudiants que es manifestaven contra la seva dictadura.

Les xiruques van aparèixer a finals de la dècada dels quaranta en el context d'una Catalunya encara molt rural. Això no obstant, els orígens de la fabricació de calçats per part de la família Fontfreda es remunten a l'albada del segle XX, l'avi dels germans Joan i Lluís Fontfreda era el farmacèutic de Tortellà i tenia diverses propietats a la Miana (Sant Jaume de Llierca) i a Sant Joan les Fonts. Al 1902, va enviar el seu fill Esteve a estudiar enginyeria tèxtil a Alemanya.

Quan el fill Esteve va tornar, Joan va muntar una fàbrica tèxtil a Tortellà. Al 1914, van ampliar-la a la fabricació d'espardenyes. La causa de l'aposta per les espardenyes va ser l'arribada al poble d'espardenyers refugiats de la França de la I Guerra Mundial.

A l dècada dels 20, la fàbrica Fontfreda va ser la segona en producció de l'Estat. Així, van arribar a la Guerra Civil i a les calamitats de la postguerra. Després, els germans Fontfreda van continuar el negoci de les espardenyes en una petita factoria situada al carrer Sant Pere de Tortellà. Allí, els germans Fontfreda van decidir envoltar de cautxú els soles de cànem. La comercialització de les espardenyes amb la sola de goma va tenir tan d'èxit que van decidir perfeccionar l'invent. Van envoltar la sola de tela forta a la manera d'una sabata alta. Així, van obtenir la xiruca de lona marró amb vetes fosques i cordons gruixuts que havia d'esdevenir símbol d'una època.

Era una sabata lleugera i resistent que tant servia per substituir els esclops com les espardenyes de veta.

Davant de l'èxit de la sabata, els germans Fontfreda van decicir posar-li un nom. Van escollir posar-li xiruca. Era una variant del nom de la seva mare Mercè (una dona que havia fet molt pel negoci). Van treure la denominació d'una obra de teatre del mestre Torrado.

Així la xiruca va esdevenir popular a tot l'Estat. Tot hauria anat bé, però hi havia el problema de la manca de cautxú. A l'Espanya autosuficient dels 40, mancava de quasi tot i entre el que més faltava hi havia el cautxú (un elastòmer extret de les plantes tropicals) que serveix per fer pneumàtics. Així doncs, van haver d'aprofitar la goma dels pneumàtics usats. Al 1955, la dictadura va ser reconeguda a l'ONU i va entrar cautxú per fer tantes xiruques com calguessin. Això va durar fins a finals dels 70, quan el calçat blanc esportiu va arraconar les xiruques. Als 90 van decidir tancar la fàbrica de xiruques de Tortellà.

La xiruca no va ser l'única iniciativa industrial dels Fontfreda, els quals tenien fàbriques de pells adobades (Valls), calçats (Vall d'Uixó) i formaven part del grup creador de l'empresa Bombes Espa de Banyoles.