Els dos es diuen Enric i ronden la cinquantena, es van fer amics després de compartir habitació dues vegades a l´hospital Josep Trueta de Girona i, des de fa una dècada, un porta un dels ronyons de l´altre. Són l´Enric Cumí i l´Enric Xargay, els dos protagonistes del primer trasplantament renal entre no familiars de tot l´Estat i un dels primers trasplantaments altruistes d´Europa.
Malgrat que ja es coneixien d´abans, van coincidir per atzar en una de les habitacions de l´hospital Trueta. Temps després, la casualitat els va tornar a unir, de nou en un ingrés hospitalari i, quan Xargay ho va necessitar, Cumí no s´ho va pensar. «Va caure malalt del ronyó i va començar a fer diàlisi, vaig veure que el podia ajudar i li vaig oferir un dels meus ronyons», explicava ahir Cumí, que afegia rient que «no ho vaig consultar amb ningú, perquè al final, el ronyó és meu!». De fet, confessa que pocs familiars ho sabien fins que el trasplantament va ser fet.
El procés es va allargar un any i mig i, a més de proves mèdiques per confirmar la compatibilitat entre donant i receptor, es van tenir en compte qüestions d´ètica i van haver de demostrar que es tractava d´una donació altruista, sense intercanvi de diners pel mig.
«Els metges que ens portaven estaven acostumats als trasplantaments de donant viu entre familiars, però no entre amics. Des de llavors se n´han fet més, però quan ets el primer sempre xoca i has de lluitar més», explica Xargay, que és de Sarrià de Ter.
Més de deu anys després d´aquell trasplantament, la vida de Xargay amb el ronyó nou és completament normal i ha guanyat en qualitat de vida. «Vaig passar de fer diàlisi tres cops per setmana a poder fer una vida com la que fa tothom, ell em va tornar la vida», explica el receptor, que ara passa controls cada tres o quatre mesos per comprovar que tot està en ordre.
Per la seva banda, Cumí -que viu a Besalú- passa cada dos anys pel nefròleg i no té cap problema de salut.
El cas de Xargay i Cumí no és excepcional, però no és el més freqüent, ja que la majoria dels òrgans que es fan servir per als trasplantaments renals procedeixen de cadàvers i, quan es van en vida, solen fer-se entre familiars.
Durant l´any passat, 43 persones de la demarcació de Girona van ser sotmeses a un trasplantament de ronyó, i set d´aquests pacients ho van fer gràcies a un donant viu.
«Hi ha molta gent que fa vida amb només un ronyó», explica el cap de servei de Nefrologia de l´hospital Josep Trueta, Martí Vallès, que destaca que per poder fer una donació en vida, cal tenir els dos ronyons sans.
Aquesta mesura, detalla, és la millor alternativa quan els ronyons d´un pacient fallen. Quan el funcionament dels òrgans renals se situa sota el llindar del 15 o 20%, cal començar a plantejar-se què cal fer quan deixin de treballar per complet. La millor solució, explica el cap de Nefrologia de l´hospital gironí, seria el trasplantament en viu, ja que es pot anar preparant i programar pe evitar que el pacient passi per la diàlisi.
Si no és possible, el pacient entra en diàlisi, a l´espera de rebre un trasplantament de cadàver. La demora per trobar l´òrgan adequat, detalla Vallès, sol ser de dos a tres anys.
