L'amistat

A vegades m'he preguntat si tindria prou nervi i frescor per escriure ininterrompudament durant onze anys aquest dietari al Diari de Girona. Quan em flaquejava la confiança, en Ferran Prat solia aparèixer per casualitat, per telèfon, i em comentava el seu punt de vista del que havia escrit i l'opinió de les múltiples tertúlies i grups d'amics on havien parlat dels temes de la política i de la vida en els últims dies. Em sembla que se m'ha mort el lector número u d'aquestes notes setmanals. Però sobretot se m'ha mort un amic. Moltes persones que he conegut amb unes grans capacitats tècniques al final resulten ser un veritable zero a l'esquerra en el que ara s'anomena intel·ligència emocional i que de sempre se n'havia dit gent amb bons sentiments, amatents pels altres, delicats en els detalls, gent que sempre saps que hi pots comptar. Aquest era en Ferran Prat. Un amic amb un somriure dolç sempre als llavis, una mirada punyetera d'empordanès destil·lat per una vida viscuda amb intensitat fins als últims replecs. Un home que ha viscut i combatut durant anys contra el càncer. Que quan ha patit molt no se n'ha queixat mai i que sempre ha desprès un optimisme que podia resultar sorprenent. En Ferran Prat no és un home d'una vida simple i lineal que es pugui resumir en els seus anys d'alcalde de Vilamalla o com a membre actiu de tantes associacions. En Ferran era tot això i, a més, i sobretot, un gran facilitador de noves amistats. Ell ens ha posat en contacte i ha fet brollar l'amistat entre persones que segurament no ens hauríem conegut si no fos gràcies a ell. Persones de procedències diverses que ell ajuntava harmònicament. Ell era el més oposat possible al sectarisme i al gregarisme que alguns cors agres tenen en el seu malviure. En Ferran Prat era jovialitat perquè era allò que ara se'n diu un gran club d'amics empordanesos i gironins. Amb poc temps s'han mort l'Artur Soldevila i en Ferran Prat. Els dos me'ls va presentar en Ramon Sala i Canadell, que era un altre home bondadós i partidari de la ironia com a millor desgreixador dels moments de tensió. Els dinars dels divendres a Llers, on jo podia anar ocasionalment, eren una concentració altíssima d'homes i dones amb marcat caràcter. Un cop en Ferran, sortint d'uns dies de lluita contra el càncer, una mica recuperat i amb moltes ganes de recuperar la normalitat, em va venir a veure a Madrid per assistir a un Ple del Congrés i passar estones junts. Arribat a Madrid, un mal gest li va fer trencar o esquerdar un os d'una cama. La qüestió és que vam passar una nit a urgències d'un hospital que no recordo pas quin era. Pacient i gens remugaire, esperant durant hores i hores la consulta, vam parlar de les coses de la vida amb aquella calma que et dóna un temps no previst. Recordo perfectament que en Ferran em va donar molts bons consells. Em va dir que un dia un té responsabilitats públiques i un altre dia en deixa de tenir. Però qui no té la necessitat de la pompositat dels càrrecs públics per sentir-se alguna cosa és qui realment s'ha fet en base a valors sòlids i tresors d'amistat que li queden per sempre. Si, en Ferran, un home fet a si mateix amb molt d'esforç, va ser alcalde durant tres dècades, va ser conseller comarcal, home clau d'Oncolliga. Tot això ho va ser però tot això és poc per definir-lo. La seva carta de presentació era aquell somriure bondadós i murri i un amor desbordant -que el va fer viure molt- per la seva família, els amics i la terra.

Tres anys d'Hollande

Sembla que són molts més però ara fa tres anys de l'elecció de François Hollande com a president de la República Francesa i en queden dos per les eleccions presidencials de 2017. Un 79% dels francesos es manifesten descontents o molt descontents amb el seu president. Un rècord rotund d'impopularitat. A aquest gran país que és França li falta un líder polític que expliqui que el farragós aparell burocràtic públic, en bona mesura emparat i promogut pel gaullisme, no és sostenible. Manuel Valls acarona en somnis el nomenament, Sarkozy, un cop més hiperventilat, ja es veu rescabalant-se del deshonor de la no reelecció. Alein Juppé s'ho mira amb aristocràtica paciència. I els Le Pen només han començat les batalles de família, que continuaran.

Rato

Dijous a la tarda, en el Ple del Congrés, les cares d'alguns antics amics i seguidors de Rodrigo Rato eren d'una profunda afectació. Els ratistes veien la caiguda del que ells durant anys havien pensat que havia de ser president del Govern espanyol. Alguns escriuran teories molt rebuscades sobre la investigació de la Fiscalia. És molt més senzill: des que els Estats Units van decidir declarar la ?guer?ra al terrorisme gihadista atacant els paradisos fiscals, han caigut escales avall els que hi tenien diners amagat. Els objectius eren de caça major però tots han sortit a la llum. I una segona lliçó: quan algú ho sap en un escalafó de l'administració o de l'Agència Tributària, s'acaba sabent. Ara seria inconcebible allò que va fer fa quatre anys la vicepresidenta Elena Salgado de trucar als que apareixien a la llista Falciani perquè regularitzessin abans que arribés una inspecció.

Grècia

Un home que tinc per entès en la matèria em va dir el passat mes de febrer: si el govern grec continua per aquest camí, es quedaràsense diners a finals d'abril. El rumor de la sortida de Grècia de l'euro torna a fer el seu rum-rum. Grècia només representa el 2% del PIB de la zona euro. La seva sortida només seria traumàtica per als grecs, després d'anys de penosa agonia social, però crearia un precendent important: la reversibilitat de la permanència a la zona euro o a la UE. D'aquí a finals d'abril veurem coses gruixudes al país hel·lè.

Els propers mesos

El moviment de la centralitat política a Catalunya ha provocat veritables estralls en els perímetres i la definició d'alguns partits polítics. El proper mes de juny, després de les municipals, serà clau per veure com es mouen els dos partits que encara tenen pendent la seva reposició. La tercera via s'està convertint en un impossible en el camp del catalanisme, simplement perquè els partits d'àmbit espanyol no hi posen res de la seva part. La tercera via lestà capitalitzant un partit anomenat Ciutadans que ja no parla de llengua i fa un discurs de confortabilitat amb Espanya. El que passa, és clar, és que Ciutadans no té res a veure amb el catalanisme sinó amb l'anticatalanisme com a motor de rendiment electoral. De la nit al dia, la tercera via se l'ha quedat un partit no previst.