«La millor vacuna és que tothom se senti a gust dins de la diversitat»

Estem parlant de dos nivells molt diferents. Tota la tasca que estem fent té a veure amb l'objectiu de repensar i reformular el marc de convivència. Però des del meu punt de vista personal, fins i tot si arribéssim a assolir aquest espai on tots ens respectem, això no et vacuna perquè un dia, en aquest marc de respecte i convivència, a algú se li pugui girar el cervell, amb perdó per l'expressió.

La prevenció és clau?

Si treballem en aquesta línia és perquè creiem que és el millor que podem fer. Tenim el convenciment que el millor que podem fer per evitar la radicalització és que la gent senti que forma part d'aquesta societat. Aquest és l'objectiu, que tothom senti que en forma part. I no només els nouvinguts, sinó també els que són aquí des de fa diverses generacions han de sentir-se que formen part d'aquesta societat tant com un altre. Cal que tothom se senti a gust en aquest país divers i que no canviarà. A aquella gent que visqui en una mena de somni de tornar a no sé quin escenari de fa 30, 40, 50 anys, se li ha de fer entendre que no és sensat viure amb un somni així. La realitat és la que és, el país és divers, i en aquest escenari de diversitat tothom s'hi ha de sentir a gust i que en forma part. Això creiem que és la millor vacuna.

Tot i això, atemptats com aquest són molt difícils d'evitar.

Nosaltres continuarem fent aquesta feina de vacunar-nos i la policia seguirà fent la seva feina, però crec que hem d'entendre raonablement tots plegats que no ens garanteix que puguem evitar del tot episodis de radicalització. Però sí que tenim clar que no treballar en aquesta línia afavoreix les condicions perquè creixin aquests fenòmens de radicalització.

Enric Millo va proposar intervenir en l'elecció dels imams, però des de la Generalitat

Aquells dies va haver-hi molts titulars i a vegades es va respondre de manera accelerada. Però quan un llegeix bé què implica el dret fonamental de llibertat religiosa t'adones que en l'elecció, ja no dels imams, sinó dels ministres de culte de qualsevol de les confessions, no hi ha d'entrar l'administració. Una altra cosa és l'atenció religiosa a l'àmbit penitenciari o en els centres hospitalaris, que són equipaments públics i per tant sí que hi podem posar una sèrie de normes. Però si des de l'administració volguéssim intervenir en l'elecció del rector d'una parròquia, qui més qui menys diria: què dius ara! Doncs el mateix per a qualsevol ministre de culte: el pastor d'una església protestant, el rabí d'una sinagoga o l'imam d'una mesquita. No. No hem d'entrar-hi.

I estrènyer relacions?

Aquí sí que hem anat fent la reflexió des del govern que, en una línia de cooperació, podríem treballar amb algunes confessions, les que hi estiguessin més interessades, en la formació d'aquests ministres de culte. Però seria d'acord amb les confessions, seria impensable que l'administració digui quina formació ha de tenir un imam. D'acord amb la mateixa comunitat musulmana catalana, podem treballar junts en formació dels ministres de culte. Però això no és el mateix que escollir-los.

Han notat un augment en els casos d'islamofòbia?

Sí. Honestament, no puc dir que no. Hi ha hagut episodis, sí. Però també et dic, amb tota honestedat, que han sigut pocs episodis i puntuals. De tots els episodis que vaig tenir notícia aquells primers dies després dels atemptats, vaig trucar personalment als alcaldes d'aquestes localitats per interessar-me de primera mà per l'abast de la situació. I he de dir-te que en tots els casos, aquests alcaldes em van dir: «Gràcies per trucar, però han estat casos molt puntuals, de seguida l'ajuntament hi ha intervingut, si hi havia una pintada l'hem tapat, i no hi ha cap rebrot, estigues tranquil, son coses molt localitzades».

I en el dia a dia, hi ha més recels cap a la comunitat musulmana?

Hem fet una tasca d'acompanyament a la comunitat musulmana perquè segurament és inevitable que ens passi a tots els humans: després dels fets que vam viure, qui més qui menys s'ha mirat aquesta comunitat d'una manera diferent. I això ho hem d'anar superant. Eren uns veïns a qui coneixíem, saludàvem, que no ens suposaven cap recel especial, i de sobte passa una cosa, i sense que aquestes persones concretes que coneixíem de vista del barri o del centre d'atenció primària hagin fet res, de sobte ens causen un temor o ens els mirem de manera diferent. I ells, evidentment, ho noten. Hem de revertir aquest sentiment i tornar a la situació anterior. I ho anem fent.

Això ha passat a Ripoll?

La comunitat musulmana de Ripoll va passar unes quantes setmanes molt replegada en ella mateixa, que no anaven ni a la mesquita a fer les pregàries perquè són els primers damnificats. Això també s'ha d'explicar o s'ha d'entendre. Ells també havien de passar el seu dol, i encara l'estan passant.