29 de juliol de 2018
29.07.2018

«Més que d'educació especial, som una escola especialitzada»

28.07.2018 | 23:49
«Més que d'educació especial, som una escola especialitzada»

L'escola Mare de Déu del Carme té un recorregut de quaranta anys de vida i un repte majúscul: aconseguir la integració social i laboral dels seus alumnes i, a més, allunyar-los dels estigmes que arrosseguen.

No hi ha una vareta màgica per resoldre si és millor l'educació inclusiva o els centres especials: depèn de cada cas», assegura Jesús Candel, patró de la Fundació Els Joncs, dedicada a la integració educativa i laboral de persones amb discapacitat intel·lectual. Fa 18 anys que treballa com a patró d'aquesta entitat, on hi va arribar com a pare disposat a implicar-se més en el desenvolupament de l'Escola d'Educació Especial (CEE) Mare de Déu del Carme, a Sarrià de Ter, que precedeix la fundació i que enguany ha complert 40 anys de vida.

«El món de la discapacitat s'ha mogut en dos grans corrents: el primer diu que s'han d'integrar en el món com els altres i l'altre, que això és impossible, que hem de fer que estiguin bé, i que els hem d'apartar i tractar-los amb cotó fluix, sobreprotegits», afirma el patró. Entre aquestes dues visions gairebé contraposades, Candel respon basant-se en la seva pròpia experiència: «Nosaltres tenim nanos que amb una mica més de ganes podríen haver anat a l'escola ordinària, tot i que són pocs», rebla. «La majoria han vingut grans perquè els pares els han volgut tenir a l'escola ordinària. Els semblava que allà estarien millor i, després, t'adones que has estat perdent el temps», subratlla. A les comarques gironines hi ha deu centres d'educació especial, dels quals tres són concertats.

Lluís Pórtulas és el director de l'escola. Hi arribà primer com a mestre, passà a sotsdirector i en fa sis que el dirigeix. Per a Pórtulas, l'estigma relacionat amb el discapacitat afecta l'estada dels alumnes a l'escola ordinària, i en algunes ocasions, el perjudica. Deixa clar, però, que cada persona ho viu de manera diferent. El seu ideal educatiu és el d'escola rural: petites i més personalitzades. «Els centres grans no permeten la connexió adequada entre mestres, pares i alumnes», opina.

Una catorzena de professors, sis logopedes i sis educadors, a més d'un fisioterapeuta i d'una psicòloga. Aquest és el personal de l'escola d'educació especial més gran de la ciutat de Girona. Actualment, tenen 88 alumnes –amb llista d'espera i per sobre de les ràtios. Les aules són de 10 a 12 alumnes. Però no poden, ni volen, crèixer. «La nostra filosofia és que en grups petits es pot treballar millor», diu el director. «Per nosaltres l'ideal és que vinguin petits, per començar a treballar des del principi. Volem que desenvolupin habilitats socials i, si es pot, laborals».

Desprotecció al món adult

La introducció dels alumnes al món adult i laboral és una de les potes bàsiques de la fundació, per la qual cosa compta amb un Centre Ocupacional, en conveni amb el Departament de Benestar i Família de la Generalitat, amb l'objectiu de potenciar les capacitats dels alumnes durant la seva etapa educativa mitjançant activitats i tallers, i quan no es puguin incorporar al món laboral, oferir-los una alternativa que els integri a la societat. Una cinquantena d'alumnes hi participen.

I a partir dels 16 anys, amb l'edat mínima per aspirar a una feina, també compten amb un Centre Especial de Treball, creat el 1995, on per ara 22 persones hi realitzen tasques com la neteja de pàrquings de comunitats o de jardineria amb l'ajuda de monitors. «Hi ha nois que els tenim perquè l'empresa ordinària no els ha volgut», destaca el membre de la fundació, «si ja és difícil per un jove trobar feina, amb discapacitat és pitjor».

Tot i que els centres especials tenen projectes orientats a potenciar el futur dels seus alumnes, tancar el cercle educatiu i laboral és, doncs, molt complicat. «Tothom té molt ben entès el tema de la protecció de la infància, per la qual cosa els alumnes tenen coberts una sèrie de serveis i sofisticacions que podem assumir amb les subvencions que rebem», comenta el gerent. «Però quan arriben a l'edat adulta, moltes coses desapareixen».

Deixant de banda les dificultats per accedir al món laboral que afronta la gent amb discapacitat, s'hi afegeix el de l'augment de la demanda que hi ha hagut durant els darrers anys per tal d'accedir a pisos tutelats. Des del 2010 que l'administració no dona places noves per aquests pisos, i l'únic lloc on n'hi ha hagut és als geriàtrics. «Cada vegada ens trobem amb més pares separats, o amb situacions que per malaltia d'un progenitor ja no saps qui cuida a qui», explica el patró. Un cul-de-sac que la fundació vol abordar de dues maneres: amb la tutela a persones amb discapacitat, per la qual cosa creuen necessària una entitat que tuteli a 200, 300 o 500 persones; i amb el projecte de residència-llar pioner a Europa que van presentar a l'abril i que pretén ser un pont cap a a l' emancipament progressiu dels seus residents. Aquest pas entremig no existeix, i la fundació no es planteja condicions prèvies per accedir-hi. És el mateix que els passa amb l'escola: «El món de la discapacitat és molt complex, i tot i que sempre és més fàcil treballar amb grups homogenis, s'ha de fer cohexistir amb no discriminar a la resta», recalca Candel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema