Fa deu anys al capdavant de la diòcesi de Girona. Quin balanç en fa?

Sempre és difícil fer balanç un mateix, l´haurien de fer els altres. Però personalment hi ha decisions que n'estic content, i d´altres que penso que potser s'haurien pogut millorar.

Algun tema en concret?

Sí, penso en l'organització parroquial. Hi ha mossens que porten moltes parròquies, i potser hauríem hagut de preveure amb més temps la formació de laics perquè poguessin assumir l'ajuda a aquests mossens, com estem fent ara. I després també decisions de tipus patrimonial, perquè el patrimoni és molt important però és una gran font de despesa. Però quant a les persones, la visita a les parròquies... d'això n'estic content.

L'envelliment dels capellans i el descens de les vocacions és un dels principals reptes de la diòcesi. Es planteja una reducció del nombre de parròquies?

Suprimir parròquies, a les persones, ni que siguin poques, no els agrada, i em diuen: «És que ja no tenim escola, ja no tenim ajuntament, no tenim quasi res... no ens treguin la parròquia». Per tant, més que suprimir, el que ens cal és una reorganització. És a dir, que un territori parroquial no sigui només una parròquia, sinó que volem que hi hagi dues, tres o més parròquies a càrrec d'un mossèn. I que aquest territori parroquial organitzi els serveis tenint en compte el conjunt de la parròquia: la catequesi, serveis de culte, atenció a les persones...

Quin paper han de jugar els laics, en aquest context?

Una parròquia, per petita que sigui, pot tenir molta vida si, a més del mossèn, hi ha un petit equip de persones que se senten responsables d´obrir-la, tenir-la en condicions, contactar amb el mossèn per qualsevol cosa... Aquests «equips parroquials» són el que anem proposant i pensem que són importants.

Una altra solució pot passar per confiar cada cop més en capellans procedents de països on hi ha més vocacions, com Amèrica Llatina?

Sí, ja ho hem fet i hi estem oberts, sempre a través de convenis amb el bisbe d´un lloc en concret. Però de fet, són pocs. És veritat que volem acollir, però també hem de tenir present les circumstàncies del nostre Bisbat. Per exemple, el català: si són de Sud-amèrica, per a ells els és més fàcil el castellà, ja que el català l'han d'aprendre, s'han d'adaptar aquí, submergir-se en la nostra manera de ser i en la nostra cultura... que ja fan un esforç, però és més fàcil que un capellà de Sud-amèrica pugui anar a un bisbat d'Espanya, que ho tindrà més fàcil per la llengua i tot plegat, que no pas per exemple a Catalunya.

El descens de les vocacions també ha anat acompanyat d'un descens en el nombre de fidels que van a l'Església.

Hi ha la constatació que, certament, unes franges d'edat han deixat d'anar a l'eucaristia d'una manera més constant. Però en el fons, el que hi ha és un problema de creença, de fe. I és clar, si hi ha una debilitat de la fe, després no es veu necessari anar a l'Eucaristia. Aquest és el problema de fons.

La societat s´ha secularitzat.

Sí. La dimensió religiosa, i per tant la cristiana, és fonamental en tota persona. Però socialment i culturalment, sovint no és valorada. No se li dona importància. Tota la qüestió de Déu i la fe ha quedat al marge de la vida de moltes persones. I és clar, una conseqüència és que marxen de les celebracions de l'eucaristia, igual que baixen els infants que van a catequesi. L´ambient secular no dona importància a la fe i a la formació cristiana.

Com pot recuperar l'Església la connexió amb la societat?

Socialment, moltes vegades, l´Església és contemplada des dels aspectes més negatius i no pas des dels més positius, que també hi són. La prevenció o la crítica a l'Església pesa més no pas la seva valoració. I això també hi influeix. Per més esforç que nosaltres posem en els valors positius de l'Església, dóna la impressió -a vegades des dels mitjans, o des de l'ambient...-, que es mira l'Església amb una certa prevenció per una colla de fets i històries. En canvi, no es contempla l'Església per tot allò positiu que ha fet i que fa.

L'Església té un gran patrimoni, però el seu manteniment és costós. Es plantegen fer cessions, convenis amb entitats, vendes...?

El patrimoni de l'Església és heredat de generacions i la major part no dona cap benefici, al contrari: porta moltes despeses. Només cal imaginar totes les esglésies, ermites, rectories... és un patrimoni que tenim l´obligació de mantenir, perquè és el bé de tot un país, però requereix unes despeses. Tenim l'ajuda de les administracions, això sí, i fem convenis amb ajuntaments, la Diputació, la Generalitat... En algun moment hem de vendre patrimoni, però normalment el que fem és llogar.

Els informes de Càritas demostren que encara hi ha molta gent que necessita ajuda. Temen no poder arribar a tothom?

És que no arribem a tothom. Hi ha moltes necessitats, i els recursos humans i materials són limitats. A Càritas hi ha molts programes i no és només una primera ajuda, sinó que sobretot és escoltar, acollir... hi ha una colla de programes per ajudar, per formar, per ajudar les persones perquè elles mateixes puguin tenir sortides. Per això tenim Ecosol, per exemple. Càritas és la cara amable de l'Església, on es veu més l´acostament i el treball amb les persones.

A nivell d'educació, què opina del canvi que s'està proposant en l'assignatura de Religió a les escoles públiques, que es vol canviar a «cultures religioses»?

Aquí hi ha els acords Església-Estat, que contemplen, precisament, l'assignatura de Religió. Per tant, mentre estiguin vigents, s'ha de respectar. Però també hi ha altres fets: el nombre d'alumnes que s'incriuen a Religió catòlica són els que són, i la majoria que no fan religió catòlica, o islàmica, no tenen una formació en cultura religiosa. Hi ha un dèficit també cultural. Per tant, és una qüestió que caldria posar sobre la taula i veure quines solucions es poden trobar. Per exemple, una cultura religiosa que es pogués fer des de la vessant catòlica, o des d'una altra vessant, però que fos obligatòria per a tots els alumnes, perquè també és una dimensió que caldria educar.

Un dels moments més delicats va ser el cas del capellà de Bellcaire, a qui es va apartar per presumptes abusos sexuals.

L'actitud del Bisbat va ser complir exactament la normativa que teníem. Primer va ser apartat, es va fer la valoració, es va fer el judici, es va portar a la Santa Seu i després, amb unes condicions, es va rehabilitar. Davant les denúncies hem intentat actuar correctament, no tancar els ulls ni traslladar ningú a cap altre lloc, sinó actuant segons la normativa que teníem. En aquest cas, al final es va resoldre que podia continuar després perquè no hi havia prou proves per apartar-lo definitivament.

Tem que surtin nous casos?

En dubto, tot i que mai saps què pot sortir, perquè a vegades aquests casos de Nordamèrica, Irlanda, Alemanya.. són de 30 o 40 anys enrere; ja havien prescrit i tot.

Per l´11 de setembre va dir que sentia «dolor i preocupació» pels líders independentistes a la presó i a l'estranger. Creu que la seva situació és injusta?

No hi ha condemna, no hi ha judici. Estar a la presó simplement pel que diuen que podrien tornar a fer... jo penso que aquesta situació, de cara a les persones i del que se'ls acusa, i sense judici, no és correcte. No és justa aquesta manca de llibertat en aquesta situació. No s´han ni formulat les acusacions definitives. Nosaltres defensem els drets humans i de les persones, sobretot els que pateixen, inclosos els presos i les seves famílies.

En deu anys a Girona, quin és el seu record més entranyable?

Molts. Vaig quedar sorprès el dia de l'ordenació, amb la Catedral plena. I també de l'acolliment que he rebut a les parròquies, la relació amb moltes persones, grups...

Ara té 72 anys. Li'n queden tres al capdavant del Bisbat, o li agradaria quedar-se més enllà de l'edat de jubilació?

Me'n queden tres per presentar la jubilació. I després, el temps que calgui mentre em busquin substitut. Això ja depèn de la Santa Seu.