29 de desembre de 2019
29.12.2019
Diari de Girona

Una aposta pels joves migrants desemparats que viuen al carrer

La Fundació SER.GI ofereix suport a noies i nois estrangers que arriben sols a les comarques gironines i que, en la seva majoria, acaben instal·lant-se a la capital · Ho fa a través d'un programa que prioritza les necessitats bàsiques, que tinguin formació i ajudar-los a ser autònoms i a socialitzar en un entorn que els rep amb prejudicis

29.12.2019 | 00:27
Una aposta pels joves migrants desemparats que viuen al carrer

Tenen poc més de divuit anys i estan sols, sense xarxa d'amistats ni familiar, en un lloc on van arribar com a infants o adolescents sense ni tan sols conèixer l'idioma. La majoria d'edat els va deixar fora del sistema de protecció de la infància de la Generalitat i viuen al carrer, però, des de l'estiu, a Girona tenen la possibilitat d'entrar en un programa que, abans que res, vol cobrir les necessitats bàsiques d'aquests joves i donar-los eines perquè siguin autosuficients.

Els educadors socials Guillem Carreté i Zakarias Ayachi posen rostre a aquest acompanyament, que ofereixen com a tècnics d'un projecte de la Fundació SER.GI; impulsat pel Consell de Cohesió i Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona, i amb finançament de l'òrgan de salut pública de la Diputació –de moment, fins al 30 de setembre del 2020. La iniciativa es va posar en marxa al juny a l'antic edifici de la universitat a distància UNED, però des que es va activar la campanya del fred i ofereix un lloc per dormir a persones sense sostre, s'ha traslladat a l'Alberg de Joventut Cerverí de Girona; el seu camp base entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda.

Famílies gironines disposades a acollir noies

En aquests moments, el programa atén vint-i-un nois de 18 a 21 anys originaris del Marroc –n'assessoren dotze més sobre documentació– que viuen al carrer, on la majoria dorm; Carreté especifica que sis pernocten a la UNED, mentre que cinc ocupen habitatges.

Que no hi hagi noies s'ajusta al que mostren les estadístiques, on les migrants menors que viatgen soles són minoria, però l'educador aclareix que també té a veure amb el fet que «hi ha famílies disposades a acollir noies, però no nois». I apunta que entitats del ­territori com Càritas, Creu Roja o Girona Acull ajuden a trobar-los acolliments perquè, en la seva opinió, «falla la voluntat política» i pesa «la insensibilització de la societat i la majoria de mitjans de comunicació, que els criminalitzen». Carreté lamenta que «de l'excepció es fa la tònica general, quan no se'ls coneix», i que «policialment estan molt assenyalats» perquè «a alguns els demanen identificar-se quatre o cinc cops al dia». Alhora, critica que depenen d'«una llei discriminatòria», la d'estrangeria, segons la qual –va exemplificar– «si jo, amb 18 anys, robo un mòbil tinc una multa administrativa, però si ho fa un d'ells, perd les possibilitats de tenir papers».

La via d'accés habitual a aquest programa d'acompanyament és a través d'una derivació de Càritas o de la Creu Roja –entitats amb les quals es coordinen–, però el boca orella fa que cada vegada més nois hi vagin pel seu compte; en aquest cas, primer han de passar pel servei d'atenció municipal per a joves estrangers desemparats, a l'espai jove Els Químics. La majoria no tenen documentació.

Zakarias Ayachi combina el projecte amb la seva feina al centre de menors de Girona –on treballa des de fa dos anys– i explica que «volia viure l'altra cara, la cara B, la dels nanos que ja han fet 18 anys». Ara que l'ha vista, l'educador social reconeix que «sempre havia pensat que per a ells era un repte, però no em podia imaginar les dificultats amb què es troben».

El professional recorda que la migració de menors sols «no és res de nou, l'únic que ha canviat és el número», ja que «el 2018 va esclatar i van arribar molts nois de 17 anys que entre el 2019 i el 2020 compleixen la majoria d'edat». «Alguns s'han pogut documentar –diu–, però molts altres no» i, en aquest cas, «tenen les portes pràcticament tancades». De totes maneres, «encara que surtin documentats del sistema de protecció es troben amb una odissea» perquè –explica– «amb el permís de residència no estan autoritzats a treballar i per tenir el de treball hi ha d'haver un empresari que els faci un contracte de vuit hores per un any». «Per a joves que acaben d'arribar i que porten, com a molt, un any al territori aquesta és una missió impossible, i gairebé tots acaben perdent la documentació i han de començar de zero».

Sobre això mateix, Guillem ­Carreté qüestiona que per aconseguir el permís de residència els exigeixin tres anys d'empadronament, no tenir cap antecedent policial, estar-se formant i tenir l'informe d'arrelament social. L'educador deixa clara la dificultat informant que només un dels joves que atenen té permís de treball.

L'acompanyament emocional és una altra peça clau de la seva tasca. Carreté explica que «es pot ajudar, però quan s'entra en l'àmbit terapèutic, psicològic i, fins i tot, psiquiàtric, hi ha una mancança en el sistema» que ells intenten revertir; amb aquest propòsit, l'endemà d'aquesta conversa tenien una reunió al Centre de salut jove per lligar alguna via de col·laboració. Ambdós defensen l'atenció psicològica per al «dol migratori, que no es tracta», concreta Guillem Carreté, i per a les vivències «del seu dia a dia: un noi de 18 o 19 anys vivint al carrer, amb fred, situacions dantesques a l'estació de Girona amb gent que els demana prostituir-se als lavabos...». Un assumpte sobre el qual diu que s'ha informat, però que no s'ha presentat cap denúncia perquè «cap dels xavals se la vol jugar».

Després de les necessitats bàsiques, el programa prioritza l'ajuda als joves perquè adquireixin autonomia per fer qualsevol tràmit i trobar feina. I és que l'economia submergida, el «buscar-se la vida» –resumeix Carreté–, forma part de la seva quotidianitat fins que entren al projecte. Ayachi reforça la importància de l'autosuficiència tot indicant que, «quan estan en el sistema de protecció, els educadors els orienten en tot, però quan surten estan sols, no saben per on començar i molts perden la documentació». Per a ell, «donar-los resposta és un repte per Catalunya i l'Estat» perquè considera que les administracions es passen la pilota: «Infància la passa als ajuntaments perquè diu que és un problema de sensellarisme, els ajuntaments la passen a la DGAIA perquè són extutelats... i no hi ha solucions».

Projecte migratori com a inversió familiar

Un altre objectiu és que els joves socialitzin en entorns normalitzats, on encaixen beques esportives amb què un va a jugar a futbol a Flaçà i un altre a Santa Eugènia (Girona). A part de la formació, Carreté explica que amb els cursos també es busca «ampliar la xarxa d'amistats, que coneguin l'entorn i gent nova per no fer guetos». Pel que fa a l'oferta formativa, els usuaris del programa lamenten que bàsicament es limiti a preparar-los com a cuiners, cambrers o jardiners –feines de gran temporalitat, segons remarca l'educador–; tot i que hi ha una excepció: un noi va trobar un curs de perruqueria a la Cambra de Comerç.

El domini de la llengua dona cert avantatge a Zakarias Ayachi a l'hora de comunicar-se amb els joves, encara que ell manté que «més important que l'idioma és conèixer el context d'on venen». Això permet entendre per què no volen tornar a casa de cap manera, ja que –explica– «moltes vegades el projecte migratori no és del mateix jove, sinó una inversió familiar» i destaca que tots «són conscients que les famílies han fet un gran esforç perquè arribin aquí i no poden tornar, no poden fracassar, han d'aguantar fins que puguin estabilitzar-se i ajudar-les».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook