La doctora en Sociologia de la Universitat de Girona i experta en investigació sobre la desigualtat social relacionada amb el gènere, l'edat i la classe Cristina Sánchez Miret remarca en aquesta entrevista alguns dels reptes i les oportunitats que poden sorgir del trencament de la rutina forçat pel coronavirus.

Des d'un punt de vista sociològic, què implica un confinament?

Comporta un canvi de vida tan dràstic que a la majoria de la població li costarà adaptar-se, sense distincions d'edat perquè l'impacte depèn de si la rutina canvia o no. Sempre és molt diferent no voler sortir de no poder sortir.

Per què ens preocupa tant haver d'estar quiets a casa?

Perquè no és una elecció, tot i que, vist des d'una altra perspectiva, pot ser una gran oportunitat. Bona part de la població ens queixem de la vida tan frenètica que tenim, de tantes coses com fem, fins i tot de les del lleure. Ara no estem de vacances, però sí que és veritat que les rutines han canviat i, encara que només sigui pel desplaçament a la feina, hem guanyat temps. Però és una ruptura, i una cosa és triar tenir temps i una altra canviar l'estil de vida per una imposició; que ens beneficia i que tothom hauria d'estar atenent, perquè és fonamental per a la nostra salvaguarda i per a la resta de la població.

Quina podria ser una bona fórmula per afrontar la combinació d'espai reduït, teletreball i família?

És molt difícil. Això ens ho podrien dir totes les dones que han treballat anys i anys a casa -com les que cosien- i el difícil que és compaginar-ho amb la vida diària, encara que hem de tenir present que estava pautada amb una sèrie de coses a fora de casa i, ara, tot és a casa. S'ha de combinar la lògica de la vida, del treball, l'estudi€ Per a això es necessita molta organització i és fàcil que aparegui la dissensió.

En aquesta realitat, viure sol comporta algun desavantatge social o és la situació idònia?

Jo no crec que hi hagi unes situacions més o menys idònies. En aquest cas, pots trobar-te malament i no tenir ningú, igual que en una situació normal. Amb la gent gran, n'hi ha que tenen teleassistència, però la compra a casa potser tarda per la gran demanda que hi ha... Hi ha força persones de totes les edats que viuen soles i jo crec que, potser, en segons quines deu generar una mica d'angúnia perquè si treballen veuen gent; però ara no veuen ningú i, segons on visquin, pot ser que no parlin amb ningú. Som gregaris, tenim una vena social que l'hem construït des que naixem i la socialització és important.

Com de determinant és viure en un poble o en una ciutat?

Depèn de la mida i del lligam entre veïnatge, que als pobles més petits estan més presents, a no ser que siguin de segona residència. A la vida de poble, la gent encara es preocupa si veu o no el veí o la veïna, o sap si hi ha algú malalt, o si està sol i no pot anar a comprar. Això no vol dir que no hi hagi casos de persones sense cap lligam veïnal€ Pel que fa a la ciutat, hi ha molts estudis de gent gran sola i aquí els ajuntaments tenen una feina a fer, i alguns ja ho fan per saber els casos d'aïllament greu, a més d'iniciatives particulars que estan oferint serveis a la gent gran.

Quines pautes de convivència convindria seguir?

Des del punt de vista sociològic, hem de comunicar molt bé com s'han d'establir les relacions. Vivim en un tipus de família en què les estones de convivència són molt petites, amb les dinàmiques normals es conviu poques hores a casa i passar a una intensificació com aquesta vol d'un aprenentatge, molta calma i reflexió. No són vacances i recordem que els divorcis augmenten en època de vacances. Hi ha molts nervis, hi ha gent que té molta por, hi ha molta incertesa econòmica i moltes característiques diferents, hi ha assalariats, gent que ha hagut de tancar el negoci, no hi ha gens de confiança en com el govern espanyol està portant la situació perquè han mostrat tot el contrari de saber dur un tema d'aquest tipus. És un còctel de coses que fa més necessària que mai la paciència i que la convivència sigui pacífica.

La limitació de moviments, com afecta les desigualtats de gènere o socials prèvies?

La tendència és sempre agreujar-les perquè tenen menys recursos. Per exemple, la compra online no sol fer-la gent desfavorida. Qui té una situació més benestant té més capacitat per accedir a recursos com ara la bona informació i el criteri per destriar-la, els números on trucar o el protocol a seguir, tant per capital social com cultural i econòmic. I això no vol dir tenir seny, perquè els que s'han desplaçat a segones residències no són els de classe social desfavorida.

Aquests dies, una campanya a les xarxes socials recorda el telèfon d'ajuda per a víctimes de violència masclista confinades amb els agressors. Què n'opina?

Si de normal les seves circumstàncies ja són prou complicades, ara, la situació s'agreuja més i els recorda que hi ha els mateixos recursos en funcionament. Per a elles, és molt més perillós estar-se a casa que sortir i, en aquests casos, l'excepcionalitat no val perquè t'hi va la vida.

Com a membre del Consell assessor per a la reforma horària, de la Generalitat, creu que d'aquesta experiència forçada de teletreball se'n treurà algun rèdit positiu per avançar cap a la conciliació?

Segur, com a mínim posa la vida al centre. El virus ha posat la vida al centre, molta gent que pensava que hi ha coses que és impossible que canviïn ho han fet en un cap de setmana. Deixa clar que podem viure com vulguem viure, que hi ha noves maneres de conviure i de conciliar millor per a tots i totes. Cada canvi és una oportunitat, deixant clar que depèn de nosaltres, i evidentment de les institucions públiques, que puguem viure d'una altra manera.