Vam aprendre molt de les doloroses lliçons del brot de SARS del 2003, que va deixar Taiwan traumatitzat per la pèrdua de dotzenes de vides». (Tsai Ing-wen, presidenta de Taiwan, en un article recent a la revista Time).

«És tan sols una persona que va venir de la Xina; ho tenim sota control i tot anirà bé». (Donald Trump, president dels Estats Units, en roda de premsa quan es va confirmar el primer cas al seu país que ara frega els 50.000 morts).

Pensar, i encara més escriure, que Nova Zelanda, Finlàndia i Dinamarca (o, fins i tot, Alemanya) han combatut millor el coronavirus que Anglaterra, Itàlia, França o Espanya perquè al capdavant dels seus governs hi ha Jacinta Arden, Sanna Marin, Mette Frederiksen o Angela Markel en lloc de Boris Johnson, Giuseppe Conte, Emmanuel Macron o Pedro Sánchez, és passar-se de frenada. Les dones no són millors dirigents que els homes simplement pel fet de ser-ho. I es pot rebatre amb altres exemples -el país amb més morts per cada 100.000 habitants és Bèlgica (54,82) amb Sophie Wilmès liderant els sempre barallats executius belgues- però, al mateix temps, és innegable que els lideratges empàtics i efectius de Tsai Tsai Ing-wen o de la primera ministra neozelandesa Jacinta Arden han protegit millor el seus petits països que la facilitat pels titulars controvertits de Trump i de Boris Johnson per no parlar del president brasiler Jair Bolsonaro i del seu arrogant: «Això és una grip, un simple refredat».

Les xifres de morts per coronavirus són poc fiables a tot el món, començant pels «només» 4.636 de la Xina i acabant per la manera com es comptabilitzen les defuncions en residències en les diferents regions europees, però per intentar fer comparacions cal escollir una font. I una les més reconegudes ara mateix és la del comptador del Coronavirus Resource Center de la universitat Johns Hopkins de Baltimore. I com que, evidentment, Itàlia, França o Espanya tindran sempre més morts totals que Islàndia, l'índex més clar dels que estudia la Johns Hopkins és el de mortalitat per cada 100.000 persones.

I aquí és on la gestió de polítiques com Jacinta Arden brilla amb la seva petita taxa de 29 morts per cada centenar de miler d'habitants. «Com més esforços siguem capaços de fer, abans podrem abaixar els nivells d'alerta i tornar a la vida normal», va explicar Arden als seus compatriotes quan el 14 de març, el mateix cap de setmana que a Espanya, s'instaurava el confinament a Nova Zelanda. La diferència és que allà, aquell dia, només hi havia cent contagis. Dilluns vinent, els treballadors tornaran a la feina a la capital de Nova Zelanda, Auckland; i a la resta del país mentre que per al dilluns 11 de maig es farà un nou pas cap a la normalitat. Tot plegat amb només 14 morts al país.

Menys gent encara ha perdut la vida a Taiwan, i el seu gairebé imperceptible 0,03 morts per cada 100.000 habitants, en un petit país que, tot i no poder formar part de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) pel veto xinès, ha acabat podent enviar milers de mascaretes a Espanya, Itàlia i Estats Units perquè ells en tenien de sobres. I tot això, sense oblidar que la costa de la Xina està a només 180 quilòmetres de Taiwan en una proximitat que, a diferència del que va passar a la confiada Europa, va fer posar en marxa el Govern de Tsai Ing-wen tan bon punt al voltant de cap d'any van sentir notícies que a Wuhan hi havia un virus similar al SARS que tan mals rècords provoca en el país asiàtic.

La resposta escèptica sobre els resultats d'aquest estil femení de liderar la resposta contra el coronavirus pot passar perquè que, per mides i situació geogràfica, el virus era més fàcil de controlar a Taiwan, Nova Zelanda o Finlàndia que a Itàlia, on Giussepe Conte lluita contra més de 25.000 morts i una taxa de mortalitat per cada 100.000 habitants de 41,51, França i la seva de 36,91 o a Espanya que amb una de 46,48 que només se situa per darrere de Bèlgica. Però aquí apareix Alemanya. Aquest ningú pot dir que sigui un país petit i, amb la referència indiscutible d'Angela Merkel al capdavant, el govern de Berlín pot exhibir un full de serveis amb una quarta part dels morts de França (5.279) tot i tenir una xifra de contagis molt similars. El comptador de la Johns Hopkins li dona una taxa de defuncions per cada 100.000 habitants de 6,37 que ja voldrien per a ells Donald Trump amb el seu 14,24 en un país amb 325 milions d'habitants o el creixent 27,30 de la Gran Bretanya de Boris Johnson i la seva política de deixar fer vida més o menys normal als parcs de Londres.

Les xifres d'Alemanya, aconseguides gràcies al seu gran nombre de testos fets entre la població, li permeten haver començat ja el camí del desconfinament. Tot i que ahir la mateixa Merkel ja demanava als governs regionals anar amb més calma dient que la reobertura havia estat «en part molt enèrgica, per no dir massa enèrgica». Els números d'Alemanya són equiparables als de la Dinamarca de la primera ministra Mette Frederiksen (6,62) i persegueixen els excel·lents registres de les nòrdiques Finlàndia de Sanna Marin (2,70) i Noruega d'Erna Solberg (3,52) on ahir es va poder tornar anar als bars a fer un cafè.

Això sí, amb l'inevitable interrogant de la fiabilitat dels números, Alemanya, Dinamarca, Finlàndia o Noruega no arriben als baixos registres de mortalitat de Croàcia que, amb un home a la presidència (Zoran Milanovic), amb prou feines ha arribat a la cinquantena de defuncions amb una taxa d'1,17 morts per cada 100.000 habitants.