16 de agost de 2020
16.08.2020
Diari de Girona

Com convertir-se en patriota

De pàtries n'hi ha moltes, però posats a triar-ne una, l'hostal La Gavina no estaria malament: aquí el temps s'atura i només cal tancar els ulls per ser transportat a èpoques on el glamur era l'habitual i no l'excepció · El mèrit de l'hotel és haver aconseguit modernitzar serveis, cuina i establiment, sense que això hagi suposat abandonar el seu esperit inicial de luxe sense estridències

16.08.2020 | 00:00
El restaurant al costat de la piscina, amb la badia al fons

A la piscina de l'hotel, que forma un immens balcó sobre un mar tan platejat que fereix els ulls, una mainadera d'uniforme està al càrrec de dos nens petits: mirada pacient, joguines escampades per terra. A escassos metres i en vestit de bany, els pares romanen ajaguts en gandules, oblidant els seus fills mentre assaboreixen dues copes de xampany francès. A pocs llocs es poden veure imatges tant de la Costa Blava com aquesta, probablement avui ni a la mateixa Costa Blava. És l'hostal La Gavina, un enclavament que sembla transportat pedra a pedra des de Niça, o des de Rayol-Canadel-sur-Mer, fins a s'Agaró. A l'altra banda de badia s'aixeca l'hotel Alàbriga. Els dos establiments de cinc estrelles gran luxe semblen observar-se a distància, traient pit, com si en aquest poble no hi hagués lloc per a tots dos, foraster. Però n'hi ha, i tant que n'hi ha, el luxe sol ser sempre el sector més immune a les crisis, i probablement a l'altre costat de badia hi ha també en aquests moments un matrimoni bevent xampany mentre la mainadera cuida els nens. A La Gavina, un es torna patriota, però patriota a la manera de Joseph Roth, que després d'establir-se al Beavau de Marsella, es definia com a «patriota d'hotel».

Si l'Alàbriga és el luxe contemporani, edificat amb capital rus i inaugurat fa tres anys, La Gavina és el luxe de-tota-la-vida, amb moqueta, catifes, quadres, fusta i mobles antics que es restauren cada any però que no es canvien i allà romanen, silenciosos testimonis de tot el que han viscut des de 1932, quan un visionari Josep Ensesa hi va aixecar un hostal de dotze habitacions. Home viatjat, no deu ser casual que l'hotel recordi els hotels i vil·les de la Costa Blava francesa, aquells hotels que, segons Cocteau, tenien habitacions pensades per fer l'amor, però en les quals ell –deia– es dedicava a fer-hi amics, «ocupació infinitament més fatigosa que fer l'amor».

Diuen que en la temporada que l'hotel tancava, Josep Ensesa, que vivia a l'establiment, es vestia amb un esmòquing blanc i baixava a sopar al restaurant. Allà, tot sol, els cambrers li servien l'àpat mentre un pianista tocava.

A mi em serveix el sopar un sol cambrer i no tinc pianista a prop, valgui en el meu descàrrec que no estic sol al menjador i ni tan sols vesteixo esmòquing. Qui vesteix esmòquing avui dia? Com m'explica el director de l'hotel, el dia anterior un client estava a la piscina i abans de sopar va anar a l'habitació a vestir-se d'etiqueta, i d'aquesta manera es va presentar al restaurant de la piscina.

– Tothom se'l va quedar mirant com una cosa excèntrica. Anys abans, a qui s'haurien quedat mirant seria a qui es presentés a sopar sense anar vestit d'etiqueta.

És el signe dels temps, i el director ho explica divertit mentre sopem un exquisit menú, digne del fundador, i elaborat a mitges entre Romain Fornell i Albert Adrià, aquell el xef resident, aquest el convidat, com dos DJs.

A la piscina està prohibit banyar-s'hi de nit, però estant al costat d'un restaurant on es serveixen bons vins, és una temptació.

– I si algun client se salta la prohibició i es llança a la piscina- pregunto, imaginant esbroncades descomunals i expulsions fulminants.

– Doncs ho suportem amb esportivitat, el client sempre té la raó -respon l'Albert, el director, amb un somriure.

No és el mateix llançar-se amb nocturnitat i traïdoria a la piscina d'un hotel a Magaluf que fer-ho a La Gavina.

Durant molts anys, La Gavina va ser el lloc on s'hostatjaven les grans estrelles de Hollywood que rodaven a Espanya. Actualment es pot veure en una de les sales de l'hotel una exposició de fotografies de famosos que s'hi han allotjat, una petita part de les fotos que es guarden a l'hotel (diuen també que hi ha cambres senceres plenes de documents i fotografies, esperant que algú hi posi ordre i escrigui, per fi la gran història de La Gavina). John Laurie i Ava Gardner corrent per la platja de s'Agaró agafats de la mà, Rudolf John Waine parlant amb Josep Ensesa, Dirk Bogarde, Peter Sellers amb Britt Ekland, Charlton Heston, Liz Taylor amb un dels seus marits, Orson Welles mimant una filla Ensesa...

Quan un visita les estances primitives primorosament conservades des de la seva fundació, amb la seva recepció vintage, el seu antic guarda-roba i el seu bar, sobretot el seu bar, decorat totalment amb fusta i exactament igual que era als anys 30, s'endinsa en un museu i espera que en qualsevol moment aparegui el fantasma d'Ava Gardner. Confesso que, en entrar-hi, vaig mirar amb enveja els dos tamborets, que probablement havien tocat les natges de «l'animal més bell del món» amb la mateixa delicadesa que ho farien Frank Sinatra i Luis Miguel Dominguín.

La Taverna del Mar

A pocs metres de La Gavina m'espera La Taverna del Mar, de la mateixa empresa, inaugurada en data tan curiosa com el 18 de juliol de 1936 (l'endemà va tancar, per motius obvis) i d'excel·lent cuina tradicional. Bé, el que m'espera és un pollastre amb llagosta, que posats a menjar un mar i muntanya, millor això que patates amb sardina. Diuen de Víctor Hugo que es menjava la llagosta amb clova i tot, però opto per no seguir el seu exemple en mirar al meu voltant i veure que ningú ho fa.

És un plat consistent, com ha de ser, perquè els que no tenim el paladar avesat a menges de categoria ens apliquem sempre la dita italiana: De lo buono, poco, ma questo poco, abondante.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook